Salari mínim, just o mínim?

Fa temps que s’evidencia la necessitat que els salaris guanyin poder de compra. La devaluació salarial que s’ha aplicat amb l’excusa de la recessió no ha provocat millores en l’economia i en l’ocupació, però ha aprofundit la pèrdua dels drets dels treballadors i treballadores, augmentant els nivells de pobresa i l’estancament del consum i la inversió. Si volem reactivar l’economia i l’ocupació necessitem que els salaris facin de motor de la recuperació. Per això la negociació col·lectiva sectorial i interconfederal no pot obviar aquest debat. 

És per aquest motiu que el Govern ha de negociar la pujada del salari mínim interprofessional (SMI). Aquest ha de recuperar el perdut aquests anys i ha de fixar-se en una quantitat justa socialment i afavoridora de l’impuls econòmic. Avui les persones que cobren l’SMI voregen el llindar de la pobresa, que l’any 2013 estava en 8.114 € quan l’SMI era de 8.500 €. Una situació de precarietat que, a la pràctica, converteix en pobres les persones que cobren l’SMI. 

El debat sobre l’SMI fa temps que es contraposa entre els favorables a la seva existència, que demanden l’augment per afavorir que els treballadors i treballadores menys qualificats millorin el seu poder adquisitiu, i qui considera que la seva regulació és una interferència en el lliure funcionament del mercat i pot impedir que les empreses facin nous contractes aprofitant la feble recuperació econòmica que s’apunta.

És evident que el raonament contrari a l’SMI és ideològic i no pas econòmic. No s’ha demostrat que baixos salaris comportin majors contractacions. Aquests darrers anys hem vist com es produïa una important caiguda dels salaris i dels costos laborals i l’atur es mantenia a nivells d’escàndol. El creixement de l’ocupació va en paral·lel a l’augment de l’activitat econòmica, i aquesta està determinada per l’existència d’una demanda potencial, de la qual els salaris i la seva capacitat adquisitiva en són un element rellevant (juntament a la inversió, el paper del sector públic i el crèdit).

Per a la majoria dels treballadors i treballadores, el salari és l’única font d’ingressos i, per tant, té un paper important en la qualitat de vida de les persones i un pes important en l’economia. L’existència d’un SMI té associats avantatges importants, tant en termes de beneficis socials com econòmics associats: ajuda a reduir la bretxa salarial entre homes i dones i altres col·lectius en risc d’exclusió (estrangers, joves…); facilita la cohesió del mercat laboral i una distribució més equitativa de la renda; millora la qualitat del treball i la productivitat, i impulsa el consum i l’economia, esmorteint-se la fase recessiva del cicle econòmic.

Actualment l’SMI és de 645.3 € al mes (per 14 pagues). Del 200 al 2012 va tenir una millora nominal tot i que, descomptant l’evolució de l’IPC, només augmenta el seu poder de compra entre el 2004 i el 2009. A partir del 2010, l’SMI perd capacitat adquisitiva, ja que no s’apliquen les pujades previstes i per la pujada de preus dels béns i dels serveis. En aquests darrers 5 anys l’SMI ha perdut 5,4 punts de capacitat adquisitiva. L’SMI ha de pujar de manera important els propers anys, donant resposta a les necessitats de les persones i millorant les expectatives de recuperació econòmica. Segons la Carta Social Europea, tots els treballadors i treballadores tenen dret a una remuneració “suficient”, i el Consell d’Europa va fixar un llindar per un salari net just com a mínim del 60% del salari net mitjà del país (ací equivaldria a un salari per sobre dels 900 €).  

La demanda d’un SMI just forma part del conjunt d’exigències per la sortida definitiva de la crisi i que han de preveure també la recuperació del poder adquisitiu dels salaris i les pensions, la creació d’ocupació de qualitat per poder recuperar la demanda interna i el consum, i la creació d’una renda garantida de ciutadania per a qui no té recursos. Serà necessari posar punt i final a  les polítiques de retallades i fer política per a les persones, amb control de preus públics i privats i dels marges empresarials, sobretot pel que fa als serveis bàsics com l’electricitat, el transport, l’energia o l’aigua, que estan perjudicant les rendes més baixes (aturats, pensionistes, treballadors i treballadores precaris…) i fer una reforma fiscal progressiva que incrementi el que han de tributar les rendes del capital, que persegueixi el frau i l’evasió fiscal i que redueixi impostos indirectes com l’IVA dels productes i dels serveis de primera necessitat de les llars.