Dignitat i drets

Estem vivint una autèntica emergència social que reclama un canvi urgent en les polítiques econòmiques i socials dels governs, ja que les actuals estan produint uns efectes clarament negatius: augmenta el nombre de persones aturades de llarga durada, s’incrementa la desprotecció de les persones a l’atur, empitjoren les condicions de vida de les persones grans, creix la pobresa laboral per la precarització del treball i la baixada de salaris, creix la pobresa, l’exclusió social i les desigualtats… Del que es deriven desnonaments, dèficits alimentaris, pobresa infantil, pobresa energètica, exclusió social, etc., sense que hi hagi atenció material suficient, ni resposta justa, des dels poders públics. Aquesta situació ha aflorat i s’ha denunciat aquests dies amb motiu de la Setmana per la Dignitat i els Drets.  

Les dades confirmen aquesta realitat: 107.000 llars en les quals no hi entra cap ingrés; la taxa d’exclusió social o risc de pobresa passa del 20,8%, el 2008, al 25% actual; l’índex Gini de desigualtat creix del 0,284 al 0,318 (0,5 és el nivell de màxima desigualtat); la renda disponible per càpita passa de 14.028 € (2004) a 12.887 € (2012); la pobresa laboral, persones que tot i treballar estan sota el llindar de la pobresa, voreja el 13%; l’esperança de vida, per primer cop, deixa de créixer i inicia un canvi de tendència (cau una dècima) amb un augment significatiu de la mortaldat infantil; la taxa d’escolarització de 0-2 anys baixa del 37% al 34,2%, i passem d’11 estudiants per professor de mitjana, el curs 2008-2009, a 12,2, el curs 2012-2013. Avui, Catalunya és més pobra, més desigual, menys saludable i menys educada i la cohesió social s’esquerda. Aquest és l’efecte de l’aplicació sistemàtica d’unes polítiques antisocials, les retallades i la contrareforma laboral.  

És possible canviar aquesta realitat, però per fer-ho necessitem uns pressupostos de la Generalitat per al 2015 justos i suficients, adreçats a les persones i no a altres interessos econòmics, amb polítiques públiques que impulsin l’activitat econòmica i la generació d’ocupació, amb especial atenció als majors de 45 anys i aturats i aturades de llarga durada. Al mateix temps, cal que l’Estat garanteixi l’ajut compromès per a les persones més grans de 45 anys amb fills i sense feina ni ingressos, i que la Generalitat implementi, ja, una renda garantida de ciutadania com a resposta a la manca d’ingressos econòmics. Necessitem un parc públic de lloguer social i mesures per garantir els subministraments energètics i de serveis bàsics a tota la ciutadania. Si es compleix la Llei d’atenció a la dependència i la recuperació de la despesa social i en educació i salut prèvia a la crisi, crearem ocupació i promourem la igualtat. S’ha de retirar la reforma laboral, que ha eliminat drets socials i laborals i ha precaritzat el mercat de treball. Urgeix la recuperació del poder adquisitiu de pensions i salaris i un salari mínim interprofessional (SMI) corresponent al 60% del salari mitjà, i augmentar la taxa de cobertura per atur que garanteixi protecció econòmica a les persones sense feina. És necessària una reforma fiscal redistributiva i justa, incloent mesures de lluita contra el frau i la corrupció, que redueixi les desigualtats socials i generi els ingressos públics suficients per fer polítiques per a les persones.

Per aconseguir-ho hem de mantenir la denúncia i la pressió social, dotar de força la proposta i emplaçar governs i empresaris a concretar les respostes. Que el Govern ho entomi i acordi mesures i recursos per garantir una vida digna i l’accés als drets de ciutadania. I que els sectors empresarials recomposin, en la negociació col·lectiva, els drets laborals i les condicions de treball i salarials i es comprometin en la creació d’ocupació de qualitat i en el treball digne.

La situació d’emergència social que vivim reclama al Govern una acció política més àmplia i decidida. El debat polític no pot obviar aquesta realitat i la ciutadania ha de poder decidir, també, com entomem les respostes al creixement de la pobresa i la desigualtat i a les esquerdes de la cohesió social. El debat social no pot quedar subordinat a d’altres conflictes polítics reals. Aquests cal solucionar-los políticament i, sens dubte, amb la participació ciutadana, però cal fer-ho en paral·lel i amb urgència en resposta a la situació d’emergència social i pèrdua de drets i dignitat que afecta la ciutadania.