Si la necessitat urgeix, el cel pot esperar

El cel és a tocar. Però per a qui té problemes i necessitats urgeix la resposta avui i aquí i, per tant, el cel pot esperar. Això he pensat en conèixer el possible acord dels sindicats i el Govern en relació amb el programa de reinserció laboral i protecció social de les persones aturades de llarga durada. Al principi, quan al juliol es va acordar un temari de negociació, era escèptic, ja que hi ha qüestions sobre la taula que són contradictòries amb les polítiques de fons del Govern i, per tant, és una crida a l’autoreconeixement del fracàs d’aquestes qüestions. Però també creia que és un bon moment per intentar arrencar alguna acord concret, que doni resposta concreta a problemes concrets, de persones o de col·lectius. Ni veia, ni veig possible un acord global, però sí arrencar acords útils per combatre les situacions de major necessitat. Això permet mantenir la pressió i la proposta contra el creixement de les desigualtats que provoca l’atur massiu en què ens trobem i les polítiques que el fomenten.

L’acord preveu aprovar un ajut als aturats de llarga durada (426 euros al mes) que beneficiarà unes 450.000 persones i pretén reduir l’atur i millorar la protecció dels sectors més vulnerables, més difícils i més colpejats per la crisi econòmica. Vol evitar que la situació d’aquest col•lectiu es cronifiqui i quedi exclòs permanentment del mercat laboral i reduir la pobresa i l’exclusió. El programa preveu definir itineraris professionals personalitzats que permetin la reinserció laboral d’aquestes persones, per la qual cosa caldrà que els serveis públics d’ocupació (SOC) de la Generalitat negociïn i concretin les mesures corresponents. Per facilitar la reinserció laboral, l’ajuda de 426 euros està vinculada a un ampli programa de formació i orientació pel qual els beneficiaris es comprometen a buscar activament feina i a seguir un pla personalitzat elaborat pel servei d’ocupació pública, que ha de presentar ofertes d’ocupació adequades a la seva titulació. L’ajut serà compatible amb l’ocupació, del salari se’n dedueix l’ajut, per tant el cost laboral serà cofinançat entre l’empresa i el servei d’ocupació pública.

Aquest acord respon a part dels problemes socials. Ni a totes les persones, ni a totes les necessitats. Són les persones que estan en una situació més difícil i és pretén reforçar l’ocupabilitat garantint la protecció social. No podem oblidar que encara tenim molts reptes pendents. Caldrà mantenir la pressió, la mobilització i la proposta, contra el creixement de la desigualtat. La primera desigualtat és la que provoca l’atur massiu. Per això cal seguir rebutjant la política econòmica i social del Govern i exigir una reforma fiscal integral i l’augment de la protecció social, amb una renda garantida de ciutadania, pensions decents i serveis públics de qualitat. Necessitem restaurar el dret del treball, que la reforma laboral va liquidar, i reforçar els drets i llibertats sindicals (que ara la llei mordassa també ataca) per garantir, amb l’exercici del conflicte i la negociació, que al món del treball hi hagi un repartiment més just de la riquesa que el treball crea. En definitiva, cal continuar lluitant per una societat més justa i igualitària i un estat de benestar més avançat.

Sens dubte l’acord ha estat possible perquè portem temps mobilitzats i denunciant la desigualtat social i la pobresa i fent propostes, però també per les mateixes necessitats d’un Govern que es veu qüestionat davant d’un cicle electoral. La situació d’emergència social reclama aprofitar la situació per solucionar els problemes de la gent. No és la solució global al problema que tenim, per això calen canvis profunds de les polítiques actuals. El cel pot esperar, ja que qui té urgència de solucionar problemes concrets vol la resposta aquí, no sigui que es quedi pel camí. Si volem ser útils, avui hem de concretar respostes concretes i comprometre recursos. I seguir analitzant, denunciant, proposant, pressionant, negociant per aconseguir avançar.