Casta, caspa, ‘canes’ *

Quan aquests dies em posava a repassar el llarg any que s’acaba per fer-ne la valoració pública, em venien diverses imatges al cap, de conflictes laborals i mobilitzacions socials, d’assemblees i reunions, de manifestos i denúncies, que anaven emmarcant el balanç de l’any entre la complexitat i la negativitat. Sense que se’m pugui titllar de ser el pot de la pega puc definir esquemàticament el 2014 com un any on apunten, malgrat un discurs dominant que ens parla de recuperació, símptomes d’estancament econòmic. Un any que ha evidenciat que vivim una emergència social, assentada en la pobresa, la precarietat i la desigualtat. Assistim, també, a una involució democràtica, de la qual la llei mordassa o l’encausament de més de 300 sindicalistes per participar en les vagues generals són una mostra, i on la crisi del model territorial definit en la constitució ha evidenciat ja no només l’esgotament, sinó també la incapacitat per donar-li sortida democràtica per la via del diàleg, la negociació i el respecte a la participació ciutadana.

Potser és per això que el 2015 es presenta com una any on moltes de les actuals contradiccions poden deslliurar-se. O es poden sublimar. Un any marcat per un calendari electoral, encara no totalment definit, ja que resta pendent saber si s’avancen o no les eleccions catalanes, que pot canviar l’escenari on dilucidar els reptes oberts. Context preelectoral on també és possible arrencar-li als governs compromisos que donin resposta a les demandes socials que han mobilitzat amplis sectors socials. 

És enmig d’aquestes reflexions on m’apareix l’encadenament de les paraules que configuren el títol d’aquest apunt: casta, caspa, “canes”*. La casta, el concepte que encarna el mal, contraposat a la majoria. Se situa el conflicte entre els poderosos i la gent. Tots i totes contra la casta. Però correm el risc d’obviar que les contradiccions que creuen la societat contenen molts i diversos conflictes. Aquests s’arrelen en la desigualtat, sigui de classe, de gènere, generacional, de posició social, d’accés al coneixement, i requereixen respostes polítiques que en remoguin les causes últimes que l’originen. Potser és per això que porto temps pensant que més enllà de la casta, entesa com a imatge del poder i d’uns interessos particulars que l’instrumentalitza, també hi ha la caspa. Caspa política que representa els interessos de la casta. Què és sinó la casposa política que es fa dia rere dia, al marge de les necessitats socials, que beneficia uns i perjudica a molts, que fa retrocedir en el temps conductes, hàbits i valors, que obre autopistes de desigualtat, que limita llibertats. Per tant, ja no em quadra massa parlar de casta i obviar la caspa política que avui inunda tota acció de qui disposa el poder polític per servir al poder econòmic. Si, hi ha casta i hi ha caspa, penso que també hi ha “canes”. Que la casta que dicta política casposa, pinta “canes”. “Canes” de qui enyora el passat i hi vol retornar, el conegut i el desconegut, on considera que es troba la seva zona de confort de la qual no ha volgut mai sortir i a la qual no vol deixar entrar ningú. “Canes”, enteses més enllà d’un conflicte generacional, però sense obviar la greu fractura generacional que s’està produint, on el coneixement i la informació reforcen l’autonomia personal i la capacitat de decidir.

Casta, caspa i “canes”, em creen un cert desencís per la simplificació excessiva de les anàlisi amb què ens apropem a la realitat, perquè poden fer-nos presoners de la resignació o de la il·lusió. Un i altre escenari ens poden deixar expectants, incapaços d’organitzar la resposta, l’alternativa real, la quotidiana, la que dia a dia conquereix petits avenços en condicions de treball i de vida i crea les condicions per als canvis estructurals. Immersos com estem en una greu crisi politicoinstitucional que acompanya la crisi econòmica i social, les noves idees i concepcions que han aflorat al llarg de l’any ens acompanyaran el 2015.  Però si volem trencar la rotunda evidència imposada del «no hi ha res a fer», del «no hi ha alternativa», ens cal forçar la recerca de claus interpretatives de la realitat complexa que, al temps que ajudin a criticar-la, ens situïn un horitzó de sortida il·lusionant al qual poder-nos agafar.

Per això crec que el 2015 tenim prioritats que no poden esperar. Lluitar per elles permet també apropar les il·lusions i materialitzar l’esperança. Penso en el fet de consolidar l’espai i la funció dels convenis col·lectius, recuperar salaris, combatre precarietat i desigualtats; en el fet de garantir la protecció socials de les persones en situació d’atur sense cap cobertura, dotant-los d’una renda garantida de ciutadania; en el fet d’evitar que entrin a la presó els companys i companyes encausats per haver participat en les vagues generals. Aquestes entre moltes altres, són algunes prioritats que per avançar reclamen més i millor organització, més capacitat d’exercir el conflicte social i obrir espais d’interlocució i negociació que permetin construir acords i conquerir drets, més confluència i unitat.

Hem d’anar en compte, no sigui que “canes”, caspa i casta acabin convertint-se en mots que només serveixin per emmarcar aquest context de desencís generalitzat i deixin un horitzó il·lusionant però buit d’esperança. Perquè “canes” pinten els que omplen de caspa la política feta al servei de la casta. Caspa és la resposta que dóna la casta quan sublima el valor de les “canes”. Casta és qui no respecta ni les “canes” quan es tracta d’imposar la caspa. Si volem omplir d’esperança l’horitzó ens cal actuar en el dia a dia, articulant els conflictes i representant interessos, unint esforços. Les contradiccions són moltes i són molts els subjectes polítics i socials necessaris per equilibrar-les. Millor que conflueixin si no volem que la caspa de la casta es disposi a pintar “canes”.

* En català el mot canes fa referència a una unitat de mesura (en desús) i no pas als cabells blancs. La Laura m’ha fet veure aquest error (li agraeixo l’observació i la correcció). Cabellblanc o cabells blancs són les paraules que en castellà corresponen a “cana” o “canes”. Tanmateix, he preferit fer la crida a aquesta nota i explicar l’errada i evitar qualsevol confusió en la interpretació del text, que no pas introduir modificacions a l’article ja escrit.