El pressupost i la forma de la política

El propers dies hem d’estar atents i intentar incidir en el debat que es farà al Parlament de Catalunya sobre les esmenes al pressupost de la Generalitat del 2015. El debat del pressupost és el principal debat polític del país, el que ha d’emmarcar les prioritats de l’acció política del govern per respondre als problemes i a les demandes socials. El Parlament pot optar per reactivar l’economia i la creació d’ocupació de qualitat, garantir la protecció social i lluitar contra la pobresa, confrontar la desigualtat i promoure el ple accés i amb qualitat als drets de ciutadania, i dotar el treball públic del reconeixement de drets i condicions que serveixen d’estímul al conjunt de la societat. O, per contra, pot renunciar a intervenir en les dinàmiques econòmiques generals i seguir sent dòcil amb el mandat de l’austeritat d’aprimar el sector públic, el seu pes i el seu paper, deixant al mercat plena iniciativa per mercantilitzar la provisió i la qualitat dels drets de ciutadania, privatitzant cada cop més parts del patrimoni propi del país. L’acció de govern quedarà reflectida en el pressupost definitiu i pot comportar més o menys pobresa, més o menys desigualtat, més o menys injustícia social, i ens pot deixar un país amb més o menys sector públic per construir el futur. El debat pressupostari ens dirà si la disjuntiva dreta-esquerra segueix viva, i si el camí del futur nacional incorpora el segell social.

El projecte de pressupost per al 2015 que es debat manté la despesa social per càpita al nivell del 2004 i el seu equilibri depèn d’uns ingressos (2.193 milions d’euros) que requereixen un acord polític amb l’Estat, a dia d’avui inexistent. Preveu un creixement nominal del pressupost del 4%, per sobre de la previsió d’increment del PIB (3%). Si no fossin irreals els podríem considerar moderadament expansius. Segueix plantejant privatitzacions, que poden comportar hipoteques de futur en termes de lloguer, i algunes actuacions que poden provocar pèrdua de control públic d’algun servei essencial (per exemple: reformes regressives a l’ICS i en el Consell de Direcció del CatSalut).

La inversió pública, 1.494 M d’euros, queda lluny dels més de 6.000 milions del 2010 i, per tant, difícilment es podran impulsar polítiques industrials actives per posar les bases del canvi de model productiu. A més es redueixen els programes d’infraestructures i de gestió de tractament de residus, i la despesa directa en suport a la indústria, l’activitat emprenedora, i la internacionalització, promoció i foment del comerç. Els recursos en polítiques d’ocupació són insuficients per formar i qualificar l’alt nombre de persones a l’atur i disminueixen els del programa d’igualtat, qualitat i integració laboral.

En salut i educació el pressupost consolida les retallades i la insuficiència de plantilles. La despesa en habitatge i altres actuacions urbanes, com la llei de barris o les subvencions per rehabilitació, segueix disminuint, amb els problemes socials que genera i l’efecte negatiu sobre la recuperació del sector. La despesa en protecció social, amb un lleuger augment, és escassa davant l’increment de situacions de risc i vulnerabilitat (el nombre de perceptors de la renda mínima d’inserció, que disminueix des del 2010, per al 2015 es manté inalterable).

Pel que fa al personal propi no s’acaba d’abordar la recuperació del deute social acumulat aquests anys en termes de condicions de treball i pèrdua llocs de treball que han incidit negativament en la qualitat dels serveis públics. S’incorpora la paga mensual que els empleats públics van deixar de percebre el 2012 i es recupera la jornada i salari del personal interí, però no es preveu el retorn dels 44 dies meritats el 2012 ni les pagues de la resta d’anys.

En definitiva, el pressupost que es debat no té un caràcter social i consolida les retallades del Govern de la Generalitat dels darrers anys. Si la situació és d’emergència social, si cal consolidar la feble i incerta recuperació econòmica, si cal reforçar les estructures pròpies d’un millor autogovern nacional, necessitem un pressupost amb altres prioritats d’acció política. Si volem promoure l’activitat econòmica, posar les bases del canvi de model productiu i crear ocupació cal: més inversió pública i polítiques industrials actives, recerca i innovació, posar fi al desmantellament de l’ICS i dotar l’educació pública i els serveis públics, augmentar l’ocupació pública i la seva qualitat i impulsar polítiques d’habitatge i rehabilitació. Si optem per polítiques de protecció de les persones que generin igualtat i benestar social, necessitem: pressupostar la renda garantida de ciutadania per evitar l’exclusió social, dotar els serveis públics d’ocupació i les polítiques actives, i dotar polítiques de beques i ajuts socials que evitin la pobresa i la desigualtat.

Són possibles altres polítiques pressupostàries. El pressupost definitiu serà l’expressió política del país que tenim, de la direcció i del sentit de les prioritats de l’acció de govern. El pressupost definitiu ens dirà si aquesta acció de govern s’orienta al servei del progrés i la igualtat social o si vol consolidar els desequilibris actuals. Determinarà si s’intervé en l’activitat econòmica, per orientar-la, o si s’instal·la a deixar fer dels mercats. Dotarà de més potència el sector públic o seguirà desmuntant les ja minses estructures d’estat per al benestar social. No podem deixar que el debat pressupostari es difumini i obviï la urgent resposta política a la greu emergència social.