Aquesta setmana hem conegut l’informe del Comitè Europeu de Drets Socials que condemna Espanya per incomplir la Carta Social Europea (CSE), i la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que valida la contrareforma laboral fent una lectura constitucional contrària als tractats internacionals subscrits. Mentre, a Grècia es confrontava l’estratègia de la por imposada pels poders econòmics i la democràcia.
Tres apunts que expliquen la contradicció d’una política dominant que obvia l’interès social i el benestar per posar-se al servei exclusiu del poder econòmic, del guany fàcil i l’acumulació. Mentre es condemna la reforma laboral, per contradir els drets laborals i de negociació col·lectiva i les llibertats sindicals consagrats en la CSE, el TC la valida, reduint les relacions laborals i el treball a l’exclusivitat de la seva mercantilització i, per tant, supeditant-les a les necessitats econòmiques empresarials en comptes d’espai d’exercici de drets i llibertats.
Aquesta disjuntiva també es dóna, en un marc més general, en el procés electoral a Grècia. La dura contradicció entre l’expressió de la voluntat ciutadana a decidir com organitzar les relacions econòmiques i socials pròpies i amb Europa i el xantatge a la ciutadania per sotmetre-la a l’estratègia de la por. Una democràcia assetjada per una estratègia dictada per uns poders econòmics que volen mantenir supeditats els drets i les llibertats als seus interessos. La mateixa estratègia que inspira la reforma laboral que considera el treball com a pura mercaderia al servei de l’interès econòmic empresarial i, per tant, exempt de drets i tuteles, individuals i col·lectives.
Felicitem-nos per la condemna del Comitè Europeu de Drets Socials al Govern espanyol per incomplir greument els drets laborals i de negociació col·lectiva i la llibertat sindical que reconeix la CSE. L’informe considera: que el salari mínim interprofessional no garanteix un nivell de vida digne, ja que està per sota del 50% del salari mitjà net que diu la Carta Social del 1961; que no es garanteix major retribució o més temps lliure que compensi les hores extres; que la regulació de la jornada flexible pot comportar una jornada diària i setmanal excessiva i possibilita la distribució unilateral de la jornada per l’empresari arribant a 60 hores en determinades categories laborals; que no s’assegura que el període de vacances no gaudit de les baixes per IT es pugui fer en els 18 mesos següents; que el període de preavís no és raonable en els contractes indefinits i en els temporals, tant si és un acomiadament per causes objectives o en el contracte de pràctiques; que considera la manca de preavís i indemnització durant el període de prova excepcional (1 any) del contracte de suport a l’empresari un greu incompliment; que hi ha ingerència del Govern en el dret de vaga, i que es criminalitza l’activitat sindical. El CSE és contundent en desqualificar la reforma laboral.
El mateix dia d’aquesta condemna per incompliments greus de compromisos internacionals, el TC declara constitucional la reforma laboral. Ratifica la pèrdua de poder de la negociació col·lectiva per regular les relacions laborals davant el poder unilateral de l’empresari; permet que s’inapliqui un conveni col·lectiu amb el vot de l’Administració en la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius, ignorant el pronunciament de l’OIT, que reclama que qualsevol arbitratge ha de ser independent, no predeterminat per criteris legislatius; declara la constitucionalitat del contracte de suport als emprenedors, permetent l’acomiadament sense causa i, per tant, l’increment de la rotació en el mercat de treball i l’augment de la inestabilitat i les incerteses dels treballadors i treballadores contractats amb aquesta modalitat. La lectura i interpretació de la Constitució està per sota dels estàndards europeus i internacionals en matèria de drets socials i laborals.
Davant d’aquesta contradicció interpretativa és evident que cal mantenir tota la pressió per aconseguir derogar la reforma laboral. És injusta amb les persones, les priva de drets, fa créixer la precarietat i les empobreix. És inútil i antieconòmica, afavoreix la destrucció d’ocupació i desincentiva la innovació. És una imposició política, no un dogma inqüestionable. No es basa en els principis que inspiren Europa, sinó en el poder polític que avui dicta les normes. Per això hem d’exercir la pressió a les empreses i els sectors, en la negociació col·lectiva i batallant les interpretacions a la llum dels principis i dels drets dels tractes internacionals que ens emparen. Impedir l’aplicació i forçar la derogació és possible.
La democràcia pot vèncer l’estratègia de la por i la ciutadania pot decidir, votant, canviar les polítiques. Ho veiem a Grècia. Veurem com es governa davant qui té avui el poder d’Europa. Però les propostes de Syriza plantegen la necessitat d’un acord europeu per una moratòria del deute, amb la finalitat d’aplicar els recursos disponibles al creixement econòmic, que és, en definitiva, el que permetrà finalment pagar el deute i, al mateix temps, satisfer les necessitats ciutadanes. Són propostes útils, justes i possibles que la ciutadania grega ha referendat majoritàriament. Són propostes que s’alineen a les que la Confederació Europea de Sindicats (CES) planteja: un pla d’inversions del 2% del PIB europeu en els propers 10 anys, basat en un paper més actiu del Banc Central Europeu (BCE) i en l’establiment d’una imposició progressiva sobre les transaccions financeres i les grans fortunes i la lluita contra els paradisos fiscals, que permetin crear 11 milions de llocs de treball. Trencar la lògica neoliberal que supedita el model social a l’interès dels poders econòmics i construir una Europa social on drets i llibertats fonamenten les relacions laborals i socials i promouen el progrés i el benestar social.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari