El mateix salari pel mateix treball

El 22 de febrer és el Dia Europeu per a la Igualtat Salarial. És evident que, avui i aquí, cal reivindicar la igualtat salarial d’homes i dones, ja que totes les dades mostren la pervivència i l’augment de diferències salarials i l’existència d’una clara discriminació laboral per raó de gènere. La igualtat salarial és un principi establert per llei i es deriva de l’article 7 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que determina que els individus que realitzen treballs similars o amb la mateixa productivitat han de rebre la mateixa remuneració, amb independència del sexe, orientació sexual, nacionalitat, religió o qualsevol altra categoria.

En els darrers anys la bretxa salarial entre homes i dones ha augmentat a conseqüència de la crisi, de les polítiques de retallades i per la reforma laboral. Amb les dades disponibles (2013) al conjunt de l’Estat, les dones han de treballar 67 dies més a l’any per guanyar el mateix salari/hora que un home, fent la mateixa feina o una del mateix valor. Si l’any 2011 el salari/hora de les dones s’havia d’incrementar un 17% per equiparar-se al dels homes, l’any 2013 calia el 18%. Si parlem de bretxa salarial anual la diferència encara és més gran, un 36% a Catalunya, el 2012, quan el sou mitjà anual per treballador era de 27.836 €, un 136% més en relació amb el femení, que fou de 20.391 €.

En els trams més baixos d’edat els salaris són mes similars, atès que la permanència de les dones en el sistema educatiu és major per tal de disposar de millors capacitacions per a la inserció laboral. Però a partir dels 30 anys, tram que coincideix amb la maternitat, el salari dels homes augmenta de forma constant al llarg de tota la vida laboral, mentre que en les dones augmenta molt poc en relació al d’entrada al mercat de treball. Hores extres o disponibilitat, que configura la part variable de les retribucions, i les barreres culturals a la promoció, tenen una forta incidència, atès que les dones majoritàriament s’acullen a les mesures de conciliació o opten per reduir jornada davant la manca de mesures correctores a les empreses. Les diferències salarials van creixent i assoleixen el màxim en el període de 55 a 59 anys, que pot arribar al 40%. La diferència salarial comporta una major desprotecció social en el futur, ja que un menor salari implica menor cotització i, per tant, menors prestacions per atur i jubilació.

Un dels factors que expliquen aquesta realitat és el tipus de jornada. El 74% de les persones que treballen a temps parcial són dones, especialment a partir dels 30 anys, on guanyen pes en relació amb els homes. Una de les explicacions a aquest fet rau en el fet que les dones continuen assumint les tasques de cura de menors i de persones grans i dependents. Situació agreujada per les actuals polítiques públiques de retallades que estan desproveint de serveis socials i de l’atenció a la dependència.
La igualtat d’oportunitats està lluny, mentre es perpetuïn els estereotips culturals que justifiquen la manca de coresponsabilitat en les tasques domèstiques i en la cura de les persones, la carrera professional de les dones estarà condicionada negativament. Si hi afegim la manca de polítiques públiques correctores –en relació amb les discriminacions i desigualtats al mercat de treball i com a proveïdor de serveis per remoure els obstacles a la conciliació– el resultat és que es consolida una realitat en la qual les dones pateixen més la precarietat laboral i han de reduir les seves jornades per conciliar la vida familiar i laboral amb contractes a temps parcial o deixant de treballar.

Combatre aquesta realitat comporta lluitar per l’ocupació de qualitat i la superació de tota situació de desigualtat i discriminació. Per fer això s’ha d’aprofitar la negociació col·lectiva per incidir directament en mesures de classificació professional, promoció i retribucions que corregeixin les desigualtats i per introduir clàusules d’acció positiva per a la promoció i formació de les dones. Cal implantar l’obligatorietat de negociar plans i mesures d’igualtat a les empreses. Però també cal mesures estructurals que combatin l’abús de la contractació a temps parcial i que pal·liïn els efectes que pot tenir aquest tipus de jornada en la protecció a futur. I cal un canvi en les polítiques públiques. Eliminar la bretxa salarial no només contribuiria a una societat més justa i igualitària, també permetria crear llocs de treball de qualitat que incorporin mesures efectives de conciliació per a dones i homes. Sens dubte, seria un motor important per a la recuperació i el creixement econòmic, ja que augmentaria la renda disponible, però també permetria utilitzar el potencial creatiu i de coneixement disponible a la societat que avui resta, en una part important, inactiu.