Al conveni ja no s’hi valen molles

Fa dies ja que s’està negociant la renovació de l’Acord estatal de negociació col·lectiva, ANC (en paral·lel, a Catalunya, s’ha obert també la negociació de l’Acord interconfederal de Catalunya, AIC, amb temari propi i complementari), entre les organitzacions empresarials i sindicals confederals més representatives, per establir tant les orientacions que es traslladaran a les meses de negociació dels diferents convenis col·lectius com qüestions generals relatives a mecanismes i instruments que millorin el marc de les relacions laborals. A l’hora d’abordar la negociació, el primer problema és compartir diagnòstic. Altrament, la consecució d’un acord pot ser impossible, ja que els interessos contraposats d’unes organitzacions i altres només poden trobar punts d’acord si és per superar problemes compartits.

Avui la negociació col·lectiva té dificultats, ateses les limitacions i contradiccions d’una reforma laboral enormement negativa per als interessos i les necessitats dels treballadors que ha facilitat la destrucció d’ocupació i ha aprofundit la precarització de les condicions de treball i l’empobriment dels treballadors. Caldrà forçar les forces polítiques a la reversió d’aquesta reforma i a la seva substitució per un nou Estatut dels treballadors. Però, mentrestant, cal que acotem aquelles qüestions injustes i, a més, ineficients, com pot ser la pèrdua de la ultraactivitat i les inaplicacions de conveni, que estan generant buits de tutela als treballadors i treballadores, però també incongruències en la transparència d’informació de les empreses o interpretacions noves per part dels tribunals. Cal, també, aprofundir en instruments per impulsar els convenis col·lectius, millorar la mediació i l’arbitratge i, per tant, la desjudicialització dels conflictes. S’han d’abordar també els continguts (centrats en l’ocupació de qualitat, entre d’altres, contractació, causalitat, ocupació, igualtat) i l’orientació de les polítiques salarials
que ha d’incloure la negociació col·lectiva dels diferents convenis.

El principal escull de la negociació de l’ANC se centra en l’increment salarial. Davant la posició de les organitzacions empresarials, que insisteixen en la moderació salarial, cal reclamar amb força que avui els salaris han de pujar, ja que l’inici de la recuperació econòmica que tant aireja el Govern comporta també recuperar la posició dels treballadors, que són els que aquests anys han suportat els costos dels ajustos. Avui hi ha marge per a l’increment real dels salaris, ja que els costos salarials unitaris han retrocedit 15 punts aquests anys, mentre que a Europa s’han incrementat en 3 punts. A més, si es vol consolidar la feble recuperació econòmica i volem lluitar contra el perill de deflació (al gener l’IPC ha estat negatiu, del -0,9%, en la tònica europea, del -0,6%), necessitem que els salaris facin de motor de l’activitat econòmica, impulsant el consum i la demanda interna; si no, podríem de nou entrar en recessió.

Els salaris han de guanyar poder adquisitiu, els salaris han de participar de la millora de l’economia general. Per això, en les negociacions es parla que els salaris, a banda de l’IPC (al gener ha estat negatiu), prenguin també en referència el creixement del PIB. Des de la garantia del poder adquisitiu del salari, a partir de la corresponent clàusula de garantia que eviti jugar-s’ho tot a la ruleta, es planteja enguany una pujada de l’1,5% si el PIB supera el 2%, si és per sota de l’1%. Tot apunta que el PIB pot superar enguany el 2% i no és lògic que aquest creixement, que s’està produint per la devaluació continuada de les condicions de treball d’aquests anys, ara no s’incorpori als salaris dels treballadors i treballadores. Per al 2016 i el 2017 es planteja també un increment salarial que prevegi la inflació, l’evolució del PIB, la productivitat real i la inclusió d’una clàusula de garantia que permeti mantenir el poder de compra.

Tancar un acord és important, però en qualsevol cas s’haurà de negociar en cada conveni, ja que és un acord marc d’orientacions que cal concretar a cada sector i a la seva realitat. En la negociació col·lectiva apareix la contradicció d’interessos i és on es disputa la redistribució de la riquesa que el treball crea per traduir-la en creació d’ocupació i en condicions de treball de qualitat. I avui, quan apunten signes de recuperació econòmica i benefici empresarial, és evident que els convenis no poden repartir les molles.