La mirada de tots els dies

Arribats al 8 de Març, Dia Internacional de les Dones, centrem la mirada en la seva situació laboral i social per constatar que la desigualtat és femenina i omplim fulls i carrers de denúncies i reivindicacions. Hi ha qui esperarà que d’aquí a un any les coses hagin canviat a millor; hi ha qui esmerçarà organització i acció per fer-ho possible. Com cada any avui es publiciten les desigualtats entre homes i dones en el món del treball, i els desequilibris de gènere que travessen la societat. Dades que es repeteixen o mostren retrocessos. La realitat és tossuda i costa subvertir-la, especialment quan les polítiques dels governs i les pràctiques empresarials hi juguen en contra. Aflorar les dades permet evidenciar injustícies i construir propostes d’acció.

Les dades socials i laborals d’avui (http://www.ccoo.cat/pdf_documents/2015/2015_informe_dones_8_marc_CCOO.pdf)   evidencien que segueix la tendència dels anys anteriors: la taxa d’atur segueix sent molt elevada, les prestacions de les dones majoritàriament són més baixes atès el tipus d’ocupacions a què accedeixen, i en les persones aturades de llarga durada les dones en són majoria.

El fet que la taxa d’activitat femenina sigui 10 punts inferior a la dels homes mostra com moltes dones es retiren del mercat de treball per assumir la cura i omplir els buits del sistema públic d’atenció social. Les retallades i privatitzacions estan cronificant la feminització de l’atenció a la dependència i consoliden una lògica on les dones, gairebé en exclusiva, atenen infants, persones malaltes i gent gran.

Que els darrers mesos l’ocupació no amaga que el creixement sigui feble i de pitjor qualitat. La temporalitat i, especialment, la parcialitat, és majoritàriament femenina i la desigualtat salarial, de les més altes d’Europa. La precarietat de les dones treballadores es deriva en part pels sous baixos, la divisió sexual dels sectors d’activitat, el biaix de gènere i de sexe en les valoracions dels llocs de treball, i, sobretot, per una contractació cada vegada més a temps parcial i temporal. La bretxa, tant de salaris com de prestacions baixes, genera un elevat índex de feminització de la pobresa.

Això no passa perquè sí, és fruit dels retrocessos en les polítiques dels governs i en les pràctiques empresarials. La crisi ha estat l’excusa per alentir el desplegament de lleis d’igualtat o eradicar les violències masclistes a la feina i a tot arreu. També ha servit per posar entrebancs i dificultar la negociació de plans d’igualtat i la introducció de mesures en els convenis.

Ara, però, els governs, a l’Estat i a Catalunya, emmarquen de bones xifres macroeconòmiques els discursos d’un any ple de conteses electorals. Diuen que l’economia i la demanda creixen, però obvien els dèficits socials estructurals i, en especial, el creixement de les desigualtats. No ens diuen que han reforçat les lògiques del model econòmic, polític i social, fonamentat en l’hegemonia de les idees neoliberals, de la cultura de l’individualisme i dels valors propis del patriarcat. No ho diuen perquè saben que aquests són els obstacles que cal remoure si es vol una veritable transformació del sistema que permeti avançar en la igualtat efectiva.

El poder polític segueix servil als interessos de qui es mou per acumular riquesa, diner o poder, amb independència del grau de patiment, injustícia i desigualtat que provoqui. Les persones i les seves vides, segueixen sense ser el centre sobre el qual es construeixin les decisions polítiques. Les retallades i la falsa austeritat i la involució de drets polítics i socials afecten la vida de les persones. Però totes les dades mostren que ho fan de manera especial i amb major intensitat en la vida de les dones i, en especial, de les dones joves, migrades i grans.

Aquesta mirada del 8 de Març ha de servir per millorar l’organització i la força per poder remoure en la negociació col·lectiva, en els convenis col·lectius, les causes últimes de l’increment de la precarietat i la desigualtat. Ha d’empènyer a participar, tant en l’acció social ciutadana quotidiana com en el cicle electoral, pel canvi de polítiques. Però transformar una realitat tan tossuda, requereix que la reflexió i l’anàlisi d’avui impregnin la mirada de tots els dies.