Grècia al cor… i al cap

Les expectatives creades pel triomf electoral de Syriza a Grècia poden, salvant totes les distàncies, assimilar-se a les generades als inicis dels anys 70 del segle XX, quan Salvador Allende va ser elegit democràticament president del Govern d’Unitat Popular a Xile i situava les persones en el centre de l’acció política, omplint “les amples avingudes per on ha de caminar l’home nou” de drets, llibertats i igualtat. Quan això passava, aquí, en plena dictadura franquista, mancats de drets i llibertats, ens il·lusionàvem amb el triomf d’aquest projecte de socialisme en llibertat que dotava d’esperança i horitzó les nostres lluites. Malauradament l’11 de setembre de 1973, un cruent cop d’estat liderat pel dictador i assassí Pinochet, però inspirat pel poders econòmics xilens amb l’assistència del Departament d’Estat dels EUA i la complicitat de l’església, van frustrar les esperances i van posar fi a la vida de Salvador Allende. Un bany de sang i foc va ofegar un projecte polític que promovia la reforma agrària, posant la terra en mans dels qui la treballava, nacionalitzava les importants explotacions de coure, ferro, carbó i nitrat, reconeixia el dret a l’habitatge, a l’educació pública i a la sanitat universal, i l’accés a la cultura, etc. Milers de persones van ser assassinades o van ser fetes desaparèixer, més de 80.000 detingudes, torturades i empresonades i més d’un quart de milió obligades a l’exili. La cara més agressiva del capitalisme salvatge imposava amb les armes i la repressió els principis neoliberals, arrabassava drets i llibertats, privatitzava la terra i les empreses públiques, eliminava drets laborals i pensions públiques, liquidava els serveis públics i suprimia les llibertats. “Xile al cor” era la imatge amb què s’expressava la ràbia, la solidaritat i el rebuig a l’estroncament d’una via democràtica d’esperança per construir un món millor.

Amb mètodes similars gairebé tota l’Amèrica Llatina va viure la imposició d’un neoliberalisme salvatge que va empobrir els pobles i va fer créixer les desigualtats. A Europa, amb altres mètodes i discursos, els principis neoliberals van incrustar-se en les pràctiques polítiques quotidianes afeblint els principis del model social europeu. Avui, amb l’excusa de la crisi financera global, s’ha accentuat la imposició antidemocràtica de les polítiques de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) que estan sent aplicades pels governs dels estats i s’utilitzen per desmuntar el marc de drets laborals i socials i llibertats que configuren l’estat del benestar i el model social europeu. Per això, que davant d’aquestes polítiques la ciutadania grega democràticament hagi donat el triomf a Syriza obre l’oportunitat d’una renovació política tant a Grècia com a la UE. Quan el Govern grec reclama un canvi de rumb en les polítiques neoliberals, que imposa la Comissió europea, i posa les persones en el centre de la seva acció i exigeix mesures per fer front a la greu crisi humana que viu el país i d’impuls a la reactivació econòmica, l’esperança aflora. La forta batalla entre la democràcia grega i la pressió dels mercats pot assimilar-se a un incruent intent de cop d’Estat per imposar polítiques contràries al vot de la ciutadania i generar més pobresa i desigualtat. La pressió sobre Grècia és també la pressió per evitar que en d’altres països avancin les mateixes posicions.

Tot això genera un crit de solidaritat que surt del cor, però que també construeix consciència i ens omple el cap de propostes per canviar radicalment les polítiques, a Grècia i aquí i a la UE. Rescatar les persones, disminuir les desigualtats en riquesa i renda i ampliar els drets socials i millorar les condicions de vida, és una necessitat imperiosa. Els fonaments de les polítiques que imposa la UE són inconsistents, perquè ni el deute és la causa del que passa, sinó l’efecte, ni l’atur és fruit de preteses rigideses laborals, sinó de la caiguda de l’activitat, i la clau de la competitivitat no són els salaris, sinó la innovació i la qualitat. Les polítiques a Grècia han estat les mateixes que s’han aplicat aquí: retallar salaris públics, serveis i prestacions, desregular el mercat de treball i precaritzar la contractació i descentralitzar la negociació col·lectiva, eliminant la ultraactivitat dels convenis i afavorint la pèrdua d’eficàcia i de cobertura dels convenis. Ha donat el mateix trist i injust resultat: atur, pobresa i desigualtat, pèrdua de drets i de llibertats.

Per fer front a la pobresa, la incertesa i la precarietat hem d’anar més enllà de les darreres mesures del BCE o del limitat Pla Juncker: cal que el flux del crèdit arribi a les persones i a les empreses, no pot ser que s’esgotin en la comptabilitat dels bancs; s’ha de fer front al frau, l’evasió i l’elusió fiscal; i necessitem un pla d’Inversions ambiciós que aposti per la innovació i la sostenibilitat i que es doti de prou recursos i orienti inversions productives (tal com planteja al Confederació Europea de Sindicats, 2% del PIB de la UE en un pla a 10 anys).

Petros Márkaris, autor de la Tricologia de la crisis (Busquets), ens narra a través del detectiu Jaritos el dia a dia d’una Atenes colpida per les desigualtats i la injustícia: “…Res del que apareix a les meves novel·les és imaginació, intento veure les coses amb els meus propis ulls i pateixo perquè parlo del patiment de la gent. I, sobretot, de la desesperació del jovent grec. Tenint una taxa d’atur del 60%, hi haurà una o dues generacions perdudes”. Dur Grècia al cor és convertir la solidaritat en voluntat de construir una Europa més democràtica i inclusiva; i al servei de les persones, no dels mercats i les seves imposicions. Apostar, com diu Markaris, “per la política de veritat com a única sortida per una Europa que ha de despertar amb urgència”. Grècia és aquesta realitat del sud d’Europa que també ens inclou, que ens omple el cor de solidaritat i ha d’armar-nos el cap de raons i propostes perquè el canvi en les polítiques s’orienti a la cohesió social i la igualtat i a promoure una reactivació econòmica basada en la producció equilibrada i sostenible i la creació d’ocupació digna i de qualitat.