Acció política i treball

La realitat social avui està emmarcada per l’atur, la pobresa i la desigualtat, enmig d’un individualisme creixent, que fa que la majoria de les persones tinguin en la incertesa l’única guia de futur possible. Aquesta és una realitat construïda des de l’hegemonia dels valors i les polítiques neoliberals, que ha provocat la crisi del sistema de protecció social i seguretats de l’estat del benestar. Però això pot canviar si es materialitzen propostes polítiques alternatives en el cicle electoral que tenim davant. El repte és: o es consolida la tendència a individualitzar les relacions socials i laborals i mercantilitzar els drets de ciutadania, que és el que genera l’actual realitat de desestructuració social, exclusió i marginació, o, per contra, avancen propostes alternatives amb accions i mesures polítiques que considerin que els vincles socials i laborals i la dimensió de la justícia han de tenir en compte la dimensió individual i comunitària de les persones i la construcció d’una societat cohesionada.  

Per abordar aquest canvi, qui es reclama de la nova política ha d’incorporar en la seva acció i discurs la realitat de les relacions de treball i definir com ho pensa abordar. El treball fa temps que ha deixat de ser element central de l’acció política, però això ha acabat degenerant en la supeditació de les relacions laborals a les necessitats i interessos de l’economia i l’empresa. Les diverses contrareformes laborals han anat totes en aquest sentit d’augmentar el poder unilateral dels empresaris sota la justificació que l’important és el compte de resultats i no les relacions socials que s’expressen en el treball. Així també ho ha sentenciat el Tribunal Constitucional en les darreres sentències sobre la reforma laboral. Però el treball no es pot tractar només com una mercaderia, també s’ha de tenir en compte el seu valor democràtic, com a relació social. Aparcar la democràcia a la porta de les empreses és privar la majoria de la població de drets, de llibertats, és consolidar un espai de relacions socials desiguals, on la part més feble es queda sense protecció i seguretats. En una societat democràtica no es pot parlar de drets de ciutadania si no existeix treball amb drets.

Certament que el model d’organització de treball i d’empreses fordistes fa temps que ha canviat i cal actualitzar i modernitzar el sistema de relacions de treball. Avui conviuen diverses relacions de treball que fan que, tant les condicions d’ocupació com l’ús del temps, sigui molt desigual. Però si l’alternativa no és el retorn al passat, tampoc ho és el discurs d’acceptació acrítica de l’actual dinàmica econòmica de racionalitat basada en la competitivitat i d’entendre l’atur com a quelcom natural que justifica el desmantellament de l’estat del benestar. Cal, segur, un nou projecte reivindicatiu de conquestes sindicals i socials que s’incorpori al moviment de transformació social i polític que reclama el país. Que entengui la funció del treball, els vincles socials que s’estableixen i el seu paper socialitzador, la seva dimensió individual, però també comunitària, l’espai de producció i creació de riquesa material, cultural, de coneixement i innovació, la relació vital amb l’espai i el temps on es realitza.

Avui la consciència subjectiva i la referència identitària en relació amb el treball és diferent de l’existent quan es varen definir les institucions pròpies del sistema de relacions de treball. De quan l’expectativa vital majoritària eren la certesa, que girava al voltant de l’estabilitat laboral, i el progrés, que es traduïa en carreres professionals llargues i millores laborals i de vida. Però avui tot gira al voltant de la incertesa, derivada de les transformacions profundes del canvi d’època en què vivim, en què l’acceleració del temps i dels processos, el treball en xarxa i la complexitat, emmarquen les posicions subjectives, i la creixent desigualtat i pèrdua de seguretats (i drets) en relació amb els sistemes de benestar construïts els darrers anys generen una relació amb el futur poc il·lusionant. És en aquesta realitat que cal instar les noves forces polítiques emergents a definir noves pautes i regles per als sistemes de relacions de treball que pivotin sobre la garantia que la democràcia és una realitat dins l’empresa i que el treball (treballador, treballadora) no és una mercaderia més, sinó una persona subjecte de dret, igual davant la llei, amb seguretats i protecció. Noves pautes i regles que han de construir-se en processos de negociació i concertació social amb els subjectes actius del mercat de treball. El dret al treball digne o a la protecció social és un dret humà que cal garantir des de l’acció política. Per això és necessari que la política parli del treball, del sistema de les relacions de treball.