Encara ens queda la tendresa dels pobles

Aquests dies he, hem vist com el Mediterrani es convertia en una fossa comuna mentre s’aixequen tanques assassines al llarg de fronteres europees. Imatges de mort i barbàrie que obren diaris i telenotícies que són un crit d’horror i reclamen acció urgent. No són imatges noves, l’estiu passat ja les vèiem, i l’altre i l’altre. Un drama de morts i violència que s’aixeca com una barrera infranquejable per evitar que els moviments migratoris arribin a aquesta terra anomenada Europa. Acompanyat del silenci còmplice de governants, incapaços d’entomar els reptes d’una humanitat esquinçada d’injustícies i conflictes, de guerres i misèries, que impel·leix milions de persones a abandonar les seves llars a la recerca de pau, refugi i aliment, feina, justícia i drets.

Un altre estiu en què ens trobem mirant-nos en un mirall d’incomoditats que reflecteix els límits morals d’una civilització que, impassible, assisteix a aquest drama humanitari. El baf que desprenen les nostres comoditats d’avui, les certeses i les pors de l’estrany esvaeixen el valor de les migracions com a base fonamental del desenvolupament social, econòmic i polític de la humanitat que ha anat configurant l’actual món global. Pocs nuclis, per no dir cap, han restat aïllats al llarg de la historia mantenint les formes primitives d’organitzar la convivència. S’ha evolucionat, desenvolupat i crescut des del mestissatge que acompanya els fluxos migratoris fins a la recerca d’espais vitals on organitzar millor els modus de garantir refugi i subsistència.

Avui instal·lats entre fronteres, que volem infranquejables, rere murs foscos i atapeïts de regles, atorguem nacionalitats per separar i aïllar persones. Mentrestant, deixem que capitals i mercaderies els traspassin, sense preocupar-nos del valor o la dignitat del treball humà (més o menys explotat) que incorporen. Podem espoliar territoris immensos de les seves riqueses naturals i impedir formes autònomes d’organitzar el desenvolupament econòmic i social, i provocar àmplies zones de misèria, pobresa i fam. Generem i alimentem conflictes, guerres, massacres, i forcem diàspores humanes a la recerca de pau i vida. Una globalització sense regles ni controls justifica aquest estat de coses, on els interessos (de poder, econòmics, de control?) de determinades institucions econòmiques prevalen per damunt del valor de la civilització i la humanitat.

Però no n’hi ha prou amb el fet que les imatges ens remoguin les consciències. Cal dotar-nos de polítiques que transformin la realitat, cal promoure una cultura solidària que les empenyi a actuar. En un món global calen unes regles i un govern democràtic que se sustentin en el respecte a la vida i a la dignitat de les persones, de totes les persones. Els drets humans no tenen fronteres. Cal remoure les causes profundes que generen violència i pobresa a àmplies zones del món que s’emmarquen en l’actual sistema econòmic i social, basat en la propietat privada davant el bé comú i, consegüentment, en l’explotació del treball i les riqueses naturals per obtenir el benefici d’apropiació privada.  

Altres polítiques migratòries i d’asil són necessàries a la UE. Basades en l’acolliment, que permet la integració social i laboral plena, en drets i obligacions. Qui migra busca una oportunitat per desenvolupar-se, però també espera contribuir a generar riquesa allà on aterra. Qui migra ho fa per la manca d’oportunitats d’allà on ve i ací de ben segur que tenim quelcom a fer per generar noves oportunitats. No podem acostumar-nos al fet que les imatges que avui ens colpeixen s’integrin en la quotidianitat. Sabem, ho veiem, que l’actual marc regulador genera morts i injustícies. És el mateix que vol equiparar manter amb delinqüent, sense abordar la manca d’alternatives i obviant que hi ha qui proveeix i explota el manter. Un marc que converteix en “irregular” a qui, després d’anys treballant, perd la feina i els papers en ser acomiadat i trobar-se en situació d’atur. Perd la feina i també la disposició a ser subjecte de dret. La mateixa norma que permet privar de llibertat (recloent-lo als CIE) només per una situació administrativa com és no disposar de “papers”.

Cal canviar d’arrel les polítiques migratòries i d’asil a la UE. Superar l’exclusiva visió “utilitarista” de la migració i renunciar a una regulació merament policial dels fluxos. Cal una política integral que se suporti en la cooperació i la solidaritat internacional, que actuï als països d’origen per remoure les causes últimes que empenyen a migrar; cal una política global de pau i no-violència que només pot aportar un govern global democràtic no sotmès als interessos geoestratègics dels poders econòmics i financers; cal regular els fluxos migratoris garantint la plenitud de drets i el treball digne arreu i per a tothom.

I, mentrestant, cal que els països es comprometin a acollir les persones que fugen de les zones en conflicte, víctimes de persecucions i matances: cal donar refugi a qui avui no té més actiu que l’acollida que els podem donar als nostres països i ciutats, com molt bé ja ha anunciat l’alcaldessa de Barcelona. Cal acollir a qui només li queda la tendresa de la solidaritat dels pobles (en belles paraules de Gioconda Belli).