Quan la classe obrera ja no va al paradís

Fa anys vaig veure una pel·lícula italiana que es titulava La classe obrera va al paradís. Més enllà de l’argument —actual, sens dubte, on també es mostra la divisió, en aquest cas sindical i obrera, a l’hora de determinar estratègies de lluita contra el sistema i de transformació— el títol m’ha inspirat alguna reflexió en relació amb el moment que estem vivint i a la relació entre conflicte social i contesa politicoelectoral. Hi ha una àmplia base social, els treballadors i treballadores, i hi incloc també a qui està en situació d’atur, que difícilment creu ja en paradisos o terres promeses. De ben segur que aquests treballadors i treballadores tenen una percepció similar de la realitat social en què es mouen i els preocupa l’atur, la precarietat, la pobresa i la desigualtat, de la mateixa manera que s’indignen per la pèrdua de drets personals i col·lectius, l’afebliment democràtic que representa la corrupció o l’autoritarisme dels governs en relació amb els drets de ciutadania i les retallades, o rebutgen els atacs a la llengua, a la identitat i als drets nacionals, i la invasió competencial i reclamen un nou futur per a la relació Catalunya i Espanya, des de la sobirania i més autogovern. Percepcions d’una realitat a la qual cal reclamar respostes polítiques.

Parlo de treballadors i treballadores perquè, després del llarg recorregut ideològic neoliberal en què ens han fet creure que ja no hi ha classe obrera, que tots som classe mitjana i, per tant, individus que es relacionen en societat de forma individual, mercantilista i competitiva, crec que hi ha una certa consciència social arrelada que ens diu que el paradís és aquí, a la Terra i que, per tant, no cal que ens barallem entre nosaltres pels somnis de paradisos promesos com en la pel·lícula. El paradís és allò que aconseguim cada dia amb la nostra lluita i amb la nostra negociació, construint drets i regles.

Per aquest motiu s’explica la insistència del moviment sindical a reconquerir els espais de concertació social i negociació col·lectiva que s’han anat retallant i desvirtuant des de les pràctiques polítiques d’aquests anys. Aquí i enllà, ja que en massa ocasions hem vist indistinció política, si no connivència i complicitat, com en la contrareforma laboral, el tractament de les rendes mínimes o les retallades a l’estat del benestar. Del que es tracta és d’anar bastint i vestint el nostre paradís aquí, amb la reivindicació, la pressió i la proposta, forçant que governants i administracions les afrontin, les negociïn i les acordin. I ara, immersos en la batalla electoral, cal que les forces polítiques les incorporin en la seva promesa de paradís futur amb una proposta política de mesures i accions de govern.

L’estiu ha mostrat amb claredat, i cruesa, molts dels problemes que travessen la societat. Atur i precarietat, pobresa i desigualtat. La greu —i escandalosa— crisi migratòria amb la urgència de propostes per a l’acolliment dels refugiats i l’elaboració d’un pla integral d’actuació. El continuat flagell de la violència masclista. L’autoritarisme i la política recentralitzadora del Govern de l’Estat. La crisi democràtica que comporta la corrupció. La pèrdua de qualitat dels serveis públics d’educació, evidents a l’inici de curs, però també en salut, assistència social, dependència… Les bosses d’exclusió social. Les incerteses d’una recuperació econòmica que no arriba a les persones i que segueix instal·lada en les mancances d’un model de polítiques econòmiques, industrials, laborals i socials, no sostenibles, depredadores i orientades al guany ràpid i privat, i que són les mateixes que ens han dut on som.

Aquests, entre d’altres, són greus problemes socials que requereixen resposta de governs i administracions. Ara, immersos en un cicle electoral, amb les europees i municipals fetes, ens queden les catalanes i estatals dels propers 27-S i 20-D, i apareixen missatges polítics articulats en funció de l’estratègia i dels objectius, i propostes de les diferents organitzacions polítiques que es presenten. En aquest marc les organitzacions socials i sindicals no poden oblidar el paper que els correspon: és necessari confrontar en el dia a dia els problemes quotidians que afecten la gent, amb protestes i amb propostes. No es tracta de contraposar-se a la política. A aquesta, li correspon traduir en acció de govern la resposta a les demandes socials. Es tracta d’instar les forces polítiques que explicitin quines propostes d’accions i mesures de govern plantegen, per saber si en elles hi ha solució o regressió a les demandes socials, i saber quins dels interessos en joc en la societat defensen.

Per això, lluny de fiar-ho tot a les conteses electorals, cal seguir mobilitzats, posant sobre la taula del debat polític els problemes de la gent treballadora i les propostes sobre les quals demanem resposta en forma de mesures i actuacions polítiques de govern. Per això, aquests dies es produeixen un seguit de mobilitzacions socials que, com la concentració del proper 9 de setembre de treballadors de la indústria catalana a la plaça de Sant Jaume, on conflueixen els conflictes de diverses empreses dels sectors industrials (Valeo Clima, Inovyn-Solvay, Freixenet, U-Shin, Johnson Controls Eurosit, Industrias Castelló o Schlegel Taliana, entre d’altres) que veuen en risc tant la continuïtat de la seva pròpia activitat com la dels llocs de treball, volen tornar a recordar a les administracions, als poders públics, als empresaris i a la societat en general que sense indústria no hi ha futur. O la concentració del passat 4 de setembre, que va reclamar accions concretes a les administracions per a l’elaboració d’un pla integral d’acollida a immigrants i refugiats que doni suport a les propostes que han fet diversos municipis, com el de Barcelona i altres. I les concentracions contra la privatització a la sanitat, la denúncia que la comunitat educativa ha fet de la insuficiència de recursos en aquest inici de curs o les protestes sindicals en l’inici de curs universitari. La reivindicació de la renda garantida de ciutadania a Catalunya i d’una proposta estatal de rendes mínimes garantides arreu. O d’altres que es van produint i es produiran.

Mobilitzacions que no poden quedar amagades darrera els debats electorals, perquè evidencien problemes i reclamen propostes. Criden a fer el balanç de quina ha estat la gestió de govern que genera el problema i quina és la proposta d’acció o mesura de canvi que pot impulsar la solució. Per a això també han de servir els debats electorals. Segur que d’aquesta manera també es pot combatre l’abstenció i fomentar la participació. Potser així també la classe obrera que ja no vol anar al paradís preferirà anar-lo construint dia a dia i entre tots i totes.