Que la raó no deixi espai a la por

Quan falten pocs dies per al 27-S sembla que els debats electorals s’omplen de pors i amenaces que pretenen contrarestar les tendències de canvi. No sé ben bé quina és la intenció darrera, si fomentar la resignació i, per tant, l’abstenció, o generar paràlisi i evitar la pèrdua d’antics votants o atreure’ls d’altres opcions. No m’agrada el recurs a la por en el debat polític, sona a amenaça o a xantatge i impedeix el debat racional sobre les polítiques que es proposen per abordar els problemes que té la societat. Per això critico amb la mateixa contundència la declaració de la CEOE i la darrera de l’AEB i la CECA.

Però també, de la mateixa manera, considero que l’actual debat electoral està dificultant abordar els problemes reals amb què ens hem d’enfrontar els propers mesos i anys. Potser és per això que la por o l’amenaça pot fer camí. Si no hi ha diagnòstic de l’acció de govern és difícil debatre d’alternatives i fàcil embrancar-se en allò irracional. Certament assistim a un fort atac als drets nacionals de Catalunya, a partir de la voluntat recentralitzadora del Govern de l’Estat, que els nega i que limita la capacitat d’autogovern. Això està generant un conflicte polític que necessita una solució política que tingui en compte quina és la posició majoritària de la societat catalana. Però no podem obviar que la situació social és greu, on la pobresa, la desigualtat i la precarietat són creixents. El debat nacional i el social s’han de fer en paral·lel, són indestriables, no poden supeditar-se l’un a l’altre. Si no hi ha diagnòstic, si no es rendeixen comptes del que s’ha fet, si no s’analitza la realitat, no hi haurà cap proposta política que hi doni resposta. I aquesta és la sensació que projecten uns debats electorals que (de forma majoritària, no exclusiva, sempre hi ha excepcions) és més fàcil que s’instal·lin en la por o la promesa.

Podem parlar de Valeo, Solvay, Vodafone, entre d’altres, que són conflictes que afecten un important nombre de treballadors amenaçats de tancament d’empresa, d’acomiadament, de canvi de condicions laborals… O de les treballadores del sector de la dependència, geriàtrics, que es troben en una situació de devaluació continuada de les seves condicions laborals, que són  molt dures i afecten la salut en el treball i amb sous molt baixos, i amb un bloqueig en la negociació del seu conveni. Sense oblidar-nos de l’inici de curs a l’ensenyament, on es constata que l’augment d’alumnat s’atén amb plantilles disminuïdes, clarament insuficients per garantir la millor atenció educativa i la qualitat del treball, o de la situació al sector de la sanitat, que segueix patint les conseqüències de les retallades dels darrers anys. O de la greu i escandalosa situació de les persones que estan en l’atur, quasi 700.000, la meitat de llarga durada i sense prestació, afectades per la inexistència d’una renda garantida de ciutadania que està provocant alts nivells de pobresa i exclusió social.

Això configura una realitat social que afecta molta gent, la qual té dret a debatre com les accions polítiques aplicades pels governants i les forces polítiques corresponents han incidit en la situació en què es troben. Les lleis que emparen les polítiques realitzades s’han votat al Parlament i al Congrés. Sigui la reforma laboral i l’acció en relació amb les obligacions empresarials i els drets dels treballadors, siguin els pressupostos de les retallades o l’acció en polítiques industrials o siguin els atacs als drets nacionals. Bo és saber-ho per demanar responsabilitats i exigir compromisos de canvi. Certament, cal anar amb compte amb les pors en les campanyes electorals. Sempre fan tuf d’amenaça. De la mateixa manera que cal ser previngut davant la promesa buida, no fos cas que et vulguin vendre la moto. El millor és el debat serè, racional, des de la tolerància i el respecte, on les diferents opinions i posicions es poden confrontar amb arguments. Contràriament pot acabar guanyant la por i fer impossible qualsevol canvi.

Malauradament, això és el que ha passat aquests darrers anys, on la gestió antisocial de la crisi, les retallades i la reforma laboral, han provocat aquest marc de pobresa, desigualtat i precarietat que alimenta la por. Els alts nivells d’atur i la manca de protecció social, s’utilitza per pressionar a la baixa les condicions laborals. La repetició fins a l’extenuació de la inevitabilitat de les retallades, fa instal·lar la resignació. Però si fem el diagnòstic d’on som i debatem sobre les propostes per actuar-hi, que ningú es preocupi per les pors que es vulguin trasplantar.

Ara, però, podem trencar la lògica de la por, des de la participació cívica i compromesa, des del debat tolerant i respectuós, des de la proposta i la contraproposta argumentada i raonada, però sobretot anant a votar per aquella opció que millor representi els interessos socials que t’identifiquen i que doni resposta a les demandes polítiques que prioritzes.