Una estratègia comuna dels treballadors per una societat justa

Del 29 de setembre al 2 d’octubre es reuneix a París el 13è Congrés de la CES (Confederació Europea de Sindicats). Delegats i delegades en representació dels respectius sindicats dels diferents països d’Europa debaten el Programa d’acció sindical de la CES per als propers 4 anys. Curiosament, just en la setmana quan l’anàlisi i la valoració dels resultats del 27-S i les converses i reunions entre formacions polítiques aborden possibles fórmules i continguts per constituir el govern a Catalunya, ens trobarem a París amb companys i companyes treballadors d’arreu d’Europa amb qui compartim problemes per definir estratègies comunes, reforçar els vincles de solidaritat i enfortir la funció i el paper del sindicalisme. Sens dubte una imatge que ens trasllada al món global i interdependent del qual no ens podem abstreure si volem incidir a transformar la realitat.

Potser el debat d’aquests dies ens ha fet oblidar que és a Europa (per no dir al món) on es disputa la sobirania real dels pobles, aquella que determina condicions de treball i de vida, que és a Europa on s’estableixen i s’imposen normes i directrius que alineen les accions i mesures de govern dels diferents estats. Ho hem vist amb cruesa quan la gestió de la crisi que han fet els governs de la UE l’han determinat unes directrius polítiques neoliberals, que han fonamentat tota l’acció en l’equilibri pressupostari i la baixada de costos laborals. Les polítiques d’austeritat, amb l’excusa de sotmetre tota acció de govern al servei del deute, volen desmuntar el model social de l’estat del benestar, a través de les retallades pressupostàries, i eliminar drets laborals, amb les contrareformes laborals. Ha estat una tònica comuna, amb diferents intensitats i maneres diverses, a tots els països de la UE, indistinta a Catalunya i a Espanya, com també ho ha estat a Grècia, Finlàndia, Itàlia, Portugal o Letònia. El resultat, el mateix: l’empitjorament general de les condicions de treball i de vida arreu i l’afebliment de la democràcia real. La pobresa i la desigualtat han crescut i els mecanismes de participació, negociació col·lectiva i diàleg social s’han afeblit.

Els problemes dels homes i les dones treballadores d’Europa són els mateixos, perquè la ideologia i l’estratègia dels poders econòmics és comuna, està coordinada i disposa d’instruments potents per imposar-se. Davant d’això els treballadors i treballadores només tenim els valors de la solidaritat, l’internacionalisme i l’acció conjunta. Dotar-nos d’eines organitzatives i d’acció per construir nous drets i millorar les nostres condicions de treball i de vida. Això pretén el 13è Congrés de la CES, establir prioritats i propostes d’acció per renovar-se i enfortir-se. Conscients que aquests darrers anys la CES ha tingut dificultats per influir en les polítiques nacionals i de la UE i per preservar i enfortir el diàleg social, la participació dels treballadors i treballadores i les relacions laborals, i frenar l’austeritat i les intervencions neoliberals.

El sindicalisme europeu ha de marcar les prioritats dels propers anys per ser més efectiu. No n’hi ha prou de reaccionar davant les iniciatives institucionals, cal establir una agenda pròpia de prioritats i accions que respongui a les expectatives i les necessitats dels treballadors i treballadores. Avui cal exigir l’impuls a una recuperació econòmica lligada a la creació d’ocupació de qualitat, restablir el diàleg social i la negociació col·lectiva garantint la participació dels treballadors, i recompondre el model social europeu i els drets dels treballadors i treballadores. 

El congrés ha de tractar específicament algun dels reptes urgents d’Europa, la manera com la UE fa front al flux continuat i imprevisible de refugiats que busquen asil a Europa; l’obligació del BCE de promoure la plena ocupació i un creixement sostenible; una nova directiva europea que estableixi els principis per determinar els ingressos mínims a tots els països; una fiscalitat més equitativa i una homologació efectiva de l’impost de societats; posar fi a la devaluació de salaris i condicions de treball; l’oposició als acords de comerç internacional que acordin privilegis jurídics particulars als inversors estrangers, afebleixin els serveis públics i no respectin els drets laborals; una nova llei comunitària que imposi la participació dels treballadors i treballadores als consells d’administració a les empreses europees… Aquestes, entre d’altres, són resolucions del Congrés que es posaran a debat.

En l’actual món global i interdependent, els poderosos comparteixen estratègia i imposen el seu interès. La força dels treballadors i treballadores està en la solidaritat, l’internacionalisme i l’organització. Enfortir el sindicalisme europeu és clau per incidir en la política europea i transformar unes polítiques que avui, país a país, estan posant fi al model social europeu i consoliden un espai on la pobresa, la desigualtat i la precarietat són la norma. Cal més sindicat, més organització dels treballadors i treballadores i més cooperació entre sindicats de diferents països i accions conjuntes davant dels mateixos atacs.

Homenatge als darrers afusellats pel franquisme, el 27 de setembre de 1975.