Drets humans laborals

Dijous 10 de desembre, Dia dels Drets Humans (DH), es commemora que l’any 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. L’Assemblea de l’ONU va voler establir un full de ruta per garantir els drets de totes les persones arreu i en qualsevol moment per combatre les causes últimes de les guerres. La declaració considera que els drets bàsics i les llibertats fonamentals són inherents a tots els éssers humans, inalienables i aplicables per igual a totes les persones, que naixem lliures i iguals en dignitat i drets, amb independència de la nacionalitat, lloc de residència, gènere, origen nacional o ètnic, color de pell, religió, idioma o qualsevol altra condició. La comunitat internacional es compromet a defensar la dignitat i la justícia per a tothom.

Però la realitat és més dura que les grans declaracions i els drets humans segueixen sense respectar-se arreu. Coneixem el drama dels refugiats i de les persones desplaçades a causa de la misèria i de les guerres. Sabem de l’existència de discriminacions de tot tipus en la vida quotidiana de milions de persones. Veiem la negació de les llibertats a moltes zones del planeta. Per això, aquest 10 de desembre no només celebrem el Dia dels Drets Humans, també és el dia per denunciar les dificultats reals per garantir-ne la seva universalització.

La Declaració Universal dels Drets Humans conté (articles 22 a 25) els drets humans laborals (DHL) extrets del preàmbul constitutiu de l’Organització Internacional del Treball (OIT) que s’incorporen també en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (art. 6 a 9): es reconeix el dret al treball, a la seva lliure elecció, a realitzar-lo en condicions d’equitat i satisfactòries, amb una retribució que garanteixi una existència digna i a la protecció per desocupació; el dret a la seguretat social; a fundar sindicats i a sindicar-se per defensar els seus interessos i a l’exercici del dret de vaga; el dret al descans, a les vacances i a gaudir del temps lliure. Són drets inherents a cada persona que depèn d’un treball per viure i són integrals, ja que no es poden desvincular dels altres drets. Són irrenunciables, exigibles en tot moment i progressius.
La formulació dels drets humans laborals és prèvia a la declaració de DH del 1948. Són les grans mobilitzacions obreres del 1886 als EUA per reduir a 8 hores la jornada de treball diari, on es referencia la llibertat sindical i el dret de vaga. És a la meitat del segle XX quan es reconeixen com drets. Acabada la Primera Guerra Mundial, les negociacions de pau creen una comissió de legislació internacional del treball, origen de l’OIT recollit en la part XII del Tractat de Versalles. Es parteix del principi que la justícia social és essencial per assolir una pau universal i permanent. 30 anys després, la Declaració Universal dels DH considerarà que la llibertat, la justícia i la pau al món es fonamenten en el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tothom sense distinció.
Parlar dels drets humans laborals no és enyorança ideològica d’un món passat que justificava la lluita que avui volen declarar obsoleta i caduca. Cal fer-ho per denunciar i exigir. Els drets humans laborals són entre els drets humans els més violats. I malgrat això, la seva violació no indigna tant o no remou tant les consciències com la violació d’altres drets. Hi ha una intencionalitat ideològica en l’intent d’aïllar i atomitzar els treballadors i treballadores en les seves reivindicacions i deslligar-los de l’acció col·lectiva i organitzada. Es vol evitar que hi hagi una resposta efectiva als atacs del capitalisme neoliberal. Per això els informes del Banc Mundial recomanen per fer negocis aquells països on hi ha una major desvalorització de les normes i drets laborals i les grans zones franques industrials ofereixen com avantatges a les empreses no només rebaixes fiscals i infraestructures adequades, sinó també l’absència de sindicats i el control sobre els treballadors.

L’exemple més vergonyant és la conculcació dels drets humans i dels drets humans laborals a Qatar en plena carrera cap al Mundial del 2022. Segons dades de la Confederació Sindical Internacional (CSI-ITUC), podrien morir fins a 4.000 treballadors en la construcció de les infraestructures del Mundial. En 5 anys ja han mort més de 700 treballadors nepalesos. Les agències intermediàries prometien sous de 330 $ mensuals que acaben sent un terç menys, per treballs d’entre 10 i 14 hores diàries a temperatures que arriben als 55 graus. Molts treballadors moren per esgotament a causa de fallides respiratòries o cardíaques, però el govern ho considera simplement infarts, perquè les empreses no es fan responsables si no es demostra que hi ha relació entre la mort i el treball. Estem parlant d’1.400.000 treballadors migrants. No dels 704 jugadors, que convoquen els 32 equips, amb un valor econòmic de 6.170.632.000 € a un valor mitjà de 8.765.102 € per jugador. Però a Qatar els sindicats estan prohibits, no hi ha salari mínim, es treballa en condicions molt dures sota el sol del desert, sense experiència laboral prèvia, amb passaports retinguts i en unes condicions de vida que no tenen res a veure amb les promeses fetes quan se’ls va contractar.

No tot és el Mundial de futbol. A Qatar hi ha al voltant de 84.000 dones immigrants treballant com a assistentes, procedents del sud i el sud-est asiàtic. La llei laboral permet setmanes laborals de 100 hores (14 al dia, els 7 dies de la setmana), sense descans. Se’ls aplica la llei del patrocini, per tant, encara que s’escapin de la casa on treballen en règim de pura explotació (sense gairebé menjar, ni descansar, ni poder tenir relacions fora de la casa, ni poder comunicar-se amb els altres empleats de la casa) no poden tornar als seus països. El 95% de les dones tancades en un centre de deportació de Doha eren, a finals del 2013, empleades de la llar. Però això no és només a Qatar, són condicions de treball comunes a les monarquies àrabs del Golf Pèrsic (Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs Units, Oman, Qatar i Bahrein). El mateix que passa amb les 320.000 treballadores estrangeres empleades al servei domèstic a Hong Kong (jornades de fins a 18 hores, per menys de 400 dòlars, cops i pallisses garantides, aïllament, privacions, contracció de deutes a canvi d’obtenir el treball que no poden extingir).

Potser aquest 10 de desembre Dia dels Drets Humans, en què l’ONU proposa iniciar la commemoració del 50è aniversari dels dos pactes internacionals de drets humans: el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, adoptats per l’Assemblea General el 16 de desembre del 1966, hem de valorar el paper del sindicalisme internacional i la seva força, que és la del sindicalisme a cada país. La Confederació Sindical Internacional (CSI-ETUC) que representa 176 milions de treballadores i treballadors de 161 països amb 325 organitzacions nacionals afiliades, vol influir en les polítiques publiques d’ocupació, enfortir la posició dels treballadors, promoure espais de diàleg amb empresaris, denunciar la violació dels drets laborals i sindicals. Hem de seguir, dia a dia, reivindicant la lluita pel treball digne, arreu i per a tothom, que passa per exigir creació d’ocupació, garantia de drets (laborals i sindicals), protecció social i promoció del diàleg social.