Temps de canvi de polítiques

Aquest dijous, 28 de gener, hem conegut les dades de l’Enquesta de població activa (EPA) del 2015 i, com era previsible, els governants han airejat les dades com a símptoma de recuperació de l’economia i disminució de l’atur. Però la realitat sempre és més complexa que la dada aïllada i, si bé és cert que hi ha 87.900 persones menys que busquen feina que fa un any, avui hi ha 668.000 persones a Catalunya que no en tenen, de les quals el 59% fa més d’un any que no treballen i el 42,4%, més de dos anys. Hi ha 470.000 persones desocupades que no reben ni subsidi ni prestació per desocupació. Una taxa de desocupació del 17,7% és insuportable i està generant importants problemes socials, com mostren clarament les 100.300 llars sense perceptors d’ingressos o els 200.000 habitatges amb tots els actius desocupats.

Però no tota la reducció d’atur es tradueix en ocupació, ja que el 40% d’aquella correspon a la disminució de la població activa. Hi ha 87.900 persones menys que busquen feina, però només 53.800 persones ocupades més que fa una any. L’ocupació creada és masculina i tota temporal i/o parcial. En aquests moments la taxa de parcialitat femenina és 14,6 punts percentuals superior a la masculina, una dada rellevant i negativa si es té en compte que la parcialitat cada cop és més involuntària. Dels llocs de treball creats el 2015 un 18% no requereixen tenir estudis i només en el 13% se sol·licita formació superior, un 15% són ocupacions elementals i un 17,6% són personal de restauració i venedors. Dels contractes que s’han fet el 2015 un 15% duren menys d’un mes; un 25%, entre 3 i 6 mesos, i el 51%, una durada inferior als 6 mesos.

Els missatges triomfalistes que alguns responsables polítics llancen, haurien de contenir-se davant la persistència de l’atur, la lentitud de la creació d’ocupació, la creixent precarització laboral, la pèrdua de població i d’activitat i el drama de l’atur de llarga durada, la desprotecció i el desànim de cada cop més persones. Pot haver-hi creixement econòmic, el PIB creix, però això no es tradueix en benestar social, perquè caldria disposar de canals que garantissin la redistribució de la riquesa que es crea. I això és política, però també unes relacions econòmiques i socials on interactuen amb llibertat els agents socials.

Si continua l’actual ritme necessitaríem 10 anys per recuperar l’ocupació destruïda al llarg d’aquests anys i això té efectes devastadors per a les persones que es mantenen en situació de desocupació, no només en l’esfera individual i familiar, sinó també en l’esfera professional, ja que com més temps s’està allunyat del mercat de treball, menys possibilitats hi ha de retorn. El desfasament professional es veu agreujat per la manca d’oferta pública d’accions per a la inserció laboral, com per exemple formació ocupacional, orientació professional o processos d’acreditació de competències professionals, entre d’altres, com a conseqüència de les retallades pressupostàries en polítiques d’ocupació.

L’altra gran conseqüència de la prolongació de l’atur és l’esgotament de prestacions, subsidis i ajuts que pateixen les famílies. La nova pobresa de qui ha perdut la feina i també els ingressos econòmics creix i el risc de fractura social va en alça. Cal reforçar i garantir la protecció que ofereixen les prestacions i subsidis per atur, ja que la situació d’atur no és voluntària. En aquest sentit, el Govern hi ha de donar resposta, en forma de renda garantida de ciutadania, per assegurar els ingressos mínims de subsistència a qui no té recursos ni feina per aconseguir-los.

Som davant d’una situació d’emergència social. Ni les dades de l’EPA ni el cofoisme dels governs poden amagar la realitat d’un atur insuportable i d’un mercat de treball precari. Hem d’exigir als governs que es prioritzi la protecció de les persones en situació d’atur i la garantia d’uns ingressos mínims per a tothom, la reactivació econòmica i la creació d’ocupació de qualitat i la recuperació dels drets i serveis perduts aquests anys. Urgeix un canvi de les actuals polítiques; si es mantenen es perllongarà la situació de pobresa i precarietat. Cal una política consistent i una societat organitzada que reconegui els espais de negociació col·lectiva i de diàleg social en què el sindicalisme ha de disputar les relacions econòmiques i socials. És necessari recuperar la demanda interna com a motor de la reactivació econòmica; en aquest sentit, el salari mínim interprofessional (SMI) i la negociació de les polítiques retributives als convenis col·lectius són elements cabdals, que també han de contribuir a combatre la desigualtat de gènere i generacional en el treball. La lluita per la qualitat de l’ocupació és clau per evitar que el mercat de treball segueixi generant treballadors i treballadores precaris i pobres i amb dificultats per construir projectes de futur. És injust per a les persones i inútil per al progrés social.