La llibertat i els drets no són negociables

Deia Francesc Layret, advocat laboralista, assassinat el 1920 per pistolers al servei de la patronal quan es dirigia a interessar-se per la massiva detenció de sindicalistes ordenada pel governador civil de Barcelona, que “Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho amb millors condicions”. CCOO de Catalunya cita aquestes paraules en la capçalera de la revista Lluita Obrera, fent així una clara declaració d’intencions del que s’és i del que es vol. Perquè és evident que sense dret de vaga no hi ha llibertat sindical, i que un i altra són irrenunciables. 

Malauradament avui encara ho hem de recordar, i reivindicar, ja que estem davant d’un atac, intencionat i articulat, a l’exercici de la llibertat sindical. Es qüestiona el paper i la funció de les organitzacions sindicals representatives dels treballadors i treballadores, es persegueix i penalitza la participació en vagues i manifestacions, es buida de contingut i d’eficàcia general el dret a la negociació col·lectiva. Tot això ho veiem simbolitzat aquest 9 de febrer quan es jutja 8 sindicalistes de l’empresa Airbus per haver participat en la vaga general del 29-S del 2010. Es demanen 8 anys de presó per a cadascun. Però no són els únics, hi ha més de 90 causes obertes que afecten més de 300 persones encausades per haver exercit el dret de vaga. 

S’utilitza l’article 315.3 del Codi penal, de reminiscències franquistes, per encausar-los i obrir una causa general que deixi clar que l’exercici del dret de vaga pot ser penat. Aquest fet s’inscriu en la deriva autoritària que envolta l’aplicació de les polítiques d’austeritat neoliberal imposades amb l’excusa de la crisi, que s’ha traduït no només en retallades sinó també en un afebliment de  la democràcia. Amb la “llei mordassa” s’introdueixen limitacions a l’exercici de les llibertats de reunió, expressió i manifestació. I amb la contrareforma laboral es conculca el dret a la negociació col·lectiva, i es permet la unilateralitat de l’empresari per no aplicar el conveni o bloquejar-ne la renovació. S’ataca de manera clara els valors d’un estat democràtic i el paper i la funció del sindicalisme. Sembla evident que es vol emmarcar un terreny de joc autoritari on es projecti un missatge de resignació i claudicació on el desmuntatge d’un model social, basat en la redistribució de la riquesa i els equilibris socials, pugui avançar sense resistències. 

El nou marc que es vol instal·lar qüestiona drets llargament batallats, reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides (ONU), aprovada l’any 1948 i que en el nostre país vàrem fer efectius amb la Constitució del 1978. La mateixa declaració dels drets humans estableix la irrenunciabilitat d’aquests drets, ja que, com que els considera part de l’ésser humà, ni s’hi pot renunciar ni es poden negar. Són exigibles i els governs els han de garantir, promoure i  desenvolupar. Però, malgrat les grans definicions, sabem que els drets no n’hi ha prou que estiguin recollits en l’ordenament jurídic, cal exercir-los i fer-los respectar davant dels poders que els interpreten com a cessions i que, per tant, els volen limitar. Per això cal insistir que la millor defensa del dret de reunió és reunir-se, del de manifestació és manifestar-se i del dret de vaga és fer vaga. Sense dret de vaga no es pot parlar de democràcia plena. Els treballadors que l’exerceixen ni són delinqüents ni súbdits: són ciutadans que expressen el rebuig a la injustícia i l’arbitrarietat, que defensen condicions de treball, que exigeixen igualtat i drets laborals. La vaga és la concreció última del que diu l’article 23.4 de la Declaració Universal dels Drets Humans: tota persona té dret a unir-se a d’altres, a fundar sindicats i a afiliar-s’hi per la defensa dels propis interessos.

Aquests dies hem de cridar fort que la vaga no és delicte. Demà són els 8 d’Airbus de Getafe, ahir van ser Katiana, Isma i Dani o Lola i Manolo, a Balears, Barcelona o Màlaga; demà passat, el company Ricardo, de Metro de Barcelona, i qualsevol dia podem ser un o altre que es mobilitzi per allò que creu just. Cal recordar a les forces polítiques, a les organitzacions socials i a les institucions que atacar el dret de vaga és atacar la democràcia. No podem estar callats, ni restar passius davant de l’intent de deslegitimar les protestes socials i l’acció del sindicalisme.