No és economia, és ideologia

Tinc la sensació que moltes vegades ens venen les accions de govern com a respostes naturals determinades per una mà invisible, basant-se en principis immutables. Parlem de dèficit, impostos, frau, privatització, i quan argumentem ens refugiem en el mercat, la competitivitat, el creixement i l’individu, etc. Parlem d’economia i amaguem la ideologia. Confrontem posicions distintes en el debat polític, però obviem explicitar la ideologia que les sustenta. Això provoca que la resposta concreta als problemes econòmics o socials es plantegi al marge dels efectes generals que aquesta pot produir o ignorant les bases sobre les quals han crescut aquests.

Quan a les acaballes del 2007 vam viure la fallida del sistema financer, moltes veus anunciaven el funeral de la ideologia que promovia un model econòmic i social sustentat en la primacia del mercat, la competència, el benefici i l’individu, i que generava especulació, desigualtat, desequilibri i corrupció, econòmica, social i ambiental. Era la globalització econòmica sense regles, on el capital financer lliure de controls alimenta pràctiques especulatives i infla el globus que acaba petant i ho esquitxa tot. Era quan tothom reclamava regles i controls: límits a la mobilitat de capitals, regulacions dels mercats, generació de nous drets i generalització d’aquests, un nou model de creixement sostenible, etc.

Aleshores constatàvem el fracàs d’una ideologia que idolatra el mercat, la competència i l’individu, que santifica el guany privat i que reclama menys Estat. Avui, però, la realitat constata que aquesta ideologia segueix dominant i s’ha extremat en la seva aplicació, avançant en la individualització i mercantilització de la societat, i provocant el creixement de la desigualtat i la precarietat laboral i social. La crisi econòmica iniciada el 2008 ha estat un autèntic tsunami, amb la destrucció de bona part de la capacitat productiva instal·lada i les seqüeles d’atur, pobresa i desigualtat creixent, que ha estat aprofitat per imposar polítiques antisocials i impopulars de clara matriu neoliberal. Contrareformes laborals per desregular el treball i individualitzar les relacions laborals, culpabilitzant la persona de la seva situació (emprenedoria, ocupabilitat) i instal·lant la precarietat laboral (reforçar la capacitat empresarial per disposar lliurement del treballador, acomiadar ràpid i barat i desvincular-se de l’aplicació del conveni). Austeritat pressupostària per desmuntar els serveis públics i obrir la via a la mercantilització dels drets socials, amb privatitzacions i copagaments, convertint-los en negoci d’uns i mercaderies d’altres. Les polítiques neoliberals han precaritzat el treball i la vida. 

Ara, quan es reprèn el debat pressupostari a Catalunya o l’horitzó dibuixa una nova cita electoral, necessitem claredat ideològica en les propostes polítiques. Perquè no es tracta només d’evitar el dèficit, revertir l’atur o combatre la pobresa, sinó de fer-ho amb unes mesures polítiques que se sustentin en una ideologia diferent a l’actualment dominant. Al dèficit se’l pot combatre amb l’austeritat, comprimint la despesa social traslladant al mercat la provisió dels drets socials, o es pot apostar per una reforma fiscal que, amb impostos justos i progressius, redistribueixi la riquesa existent i l’apliqui a promoure igualtat d’oportunitats i cohesió social. L’atur es pot tractar reduint protecció i culpant l’individu, perquè accepti condicions de treball cada cop més precàries o s’autoocupi a nivells de subsistència o, per contra, es poden reforçar les organitzacions sindicals dels treballadors i les meses de negociació dels convenis i de concertació social per acordar i concertar polítiques econòmiques i laborals que garanteixin drets, apugin salaris i garanteixin protecció (estimulant la demanda interna i l’activitat econòmica), apostin per la creació d’ocupació i la modernització de l’aparell productiu. La pobresa es pot atacar amb polítiques assistencials, que no qüestionen les bases que l’han generat i consoliden la situació, o amb polítiques que remoguin les bases de la desigualtat, que garanteixin drets i promoguin la inclusió social (i laboral).  

El neoliberalisme, la ideologia i les seves polítiques, tradueix les injustícies de l’actual sistema econòmic en una profunda crisi social, on la pobresa i la desigualtat creixen i la precarietat, laboral i social, s’instal·la. El “laissez faire, laissez passer” no funciona. O només funciona per a uns pocs. Del 1970 ençà la desigualtat ha crescut i ho ha fet destruint el sindicalisme, reduint impostos, privatitzant, apujant els lloguers i els preus de l’habitatge i avançant en les desregulacions. Per canviar aquestes polítiques cal trencar amb la ideologia neoliberal que les sustenta. L’equació creixement, consum, sostenibilitat i igualtat ha de donar com a resultat la satisfacció de les necessitats socials. Amb una organització social que apliqui la riquesa que es crea a promoure la igualtat d’oportunitats, que estableixi regles i controls als mercats, que promogui la col·laboració i la cooperació com motors de creixement econòmic. Aquestes són les lectures que hem de fer dels debats pressupostaris i dels programes electorals, però també són les exigències que hem de situar als carrers, als debats i a les urnes.