Analitzar i exigir

El 26-J reafirma la necessitat d’enfortir la capacitat d’intervenció de les organitzacions sindicals, i socials en general, per fer efectiva l’àmplia demanda social de canvi, que no ha acabat d’expressar-se en la configuració resultant del nou Congrés dels Diputats. Tot i que el 26-J ha guanyat el PP, el 20-D va rebre un fort càstig, ja que va perdre 3 milions de vots i 63 diputats. Ara n’ha recuperat 14, però encara són 49 menys que el 2011, amb la qual cosa perden la majoria absoluta i reben un fort càstig per la gestió antisocial i autoritària de la crisi. Entre el 20-D i el 26-J augmenta l’abstenció, que penalitza el vot d’esquerra, possiblement desencisat per la mala gestió del resultat del 20-D i per la pèrdua d’expectativa de canvi real. Hi ha un desplaçament del centre dreta cap al PP, atesa la crida al vot útil i a la por, amb l’afegitó d’última hora del Brexit. Es perd l’oportunitat que es va obrir el 20-D d’iniciar un procés de canvi de polítiques. El canvi és necessari, després de sis anys de gestió neoliberal de la crisi econòmica, de l’allau de casos de corrupció i d’utilització partidista dels aparells de l’Estat. Han votat 1.189.364 persones menys que el 20-D, fonamentalment votants d’esquerres.

El 20-D els partits d’esquerra d’àmbit estatal (PSOE, Podemos i Izquierda Unida) van sumar 11.643.375 vots, 927.082 vots més que els de la dreta (PP i Ciudadanos van sumar 10.716.293). El 26-J la dreta obté 11.102.954 vots, 555.511 més que els 10.474.443 que sumen PSOE i Unidos-Podemos, hi ha també 2.179.277 de vots més que es reparteixen les formacions nacionalistes. Les formacions d’esquerra no poden estar satisfetes amb aquest resultat. El vot de la dreta s’ha concentrat en el PP, que guanya quasi 700.000 vots i 14 escons (Ciutadans en perd més de 350.000). Però siguin aquests resultats fruit del cansament o de la decepció, que incrementen l’abstenció, de la polarització electoral, del recurs al vot de la por o de l’efecte Brexit, segueix havent-hi una majoria parlamentària que es reclama “del canvi” (PSOE, U/P, PNV, ERC, CDC i CC sumen 181 escons davant els 169 de PP més C’s). Però a diferència del 20-D la iniciativa ara la té el PP.

El PP, tot i l’eufòria, sap que pateix un càstig important en relació amb el 2011. El PP i també el conjunt de forces parlamentàries han de saber que una part important de la ciutadania està farta de les polítiques d’austeritat i reclamen canvi. És important identificar els vertaders problemes de la gent a qui cal donar resposta: l’atur, la pobresa, la desigualtat, la crisi politicoinstitucional i territorial i el retrocés democràtic. Tenim un greu problema d’exclusió social que, en part, s’explica per l’atur, però mostra també altres formes de pobresa que no tenen origen laboral, que es deriven de les insuficiències del model social.

Veurem com es configura definitivament el nou govern, amb una difícil alternativa i descartada una tercera cita electoral. Però els reptes socials i econòmics no es poden ajornar més temps. Necessitem un govern que impulsi el creixement de l’economia, sobre noves bases, productives i sostenibles, que incrementi l’ocupació de qualitat i amb drets, que afronti la lluita contra la pobresa i la desigualtat. Que garanteixi l’estabilitat del sistema públic de pensions, que recuperi els serveis bàsics, sanitat, educació i atenció a la dependència, i que aprovi una renda mínima garantida. Que recuperi les relacions laborals i el paper de la negociació col·lectiva, que aposti per l’estabilitat de l’ocupació i pel creixement salarial, i que dignifiqui el SMI. Un govern amb capacitat per renegociar amb la UE els objectius de dèficit públic previstos en el pla d’estabilitat, per permetre la consolidació d’un creixement inclusiu i sostenible. Que posi fi a la corrupció i a la crisi política, que abordi el canvi de sistema electoral, la relació de Catalunya i l’Estat, i la demanda del dret a decidir. Un govern que iniciï un procés per a la reforma de la constitució.  

Els reptes del nou govern són també les exigències que les organitzacions sindicals (i socials) han d’articular exercint el conflicte social. En la negociació col·lectiva i en l’acció sociopolítica cal reforçar la demanda d’igualtat, del repartiment just de la riquesa i l’exercici de la solidaritat. Necessitem una proposta econòmica sòlida que permeti consolidar la recuperació i crear més ocupació i de qualitat i amb drets. Però necessitem també que la política connecti amb les organitzacions que articulen el conflicte social i que generen propostes de canvi. Ja que al mateix temps que es reclama una altra política retributiva i un salari mínim digne, una protecció social justa i unes pensions garantides, un model econòmic sostenible i equilibrat, uns serveis públics de qualitat i una ocupació amb drets, etc., s’estan promovent valors socials democràtics, igualitaris, solidaris, que es confronten amb la lògica de la individualització de les relacions laborals i la mercantilització de les relacions socials.

No podem ignorar com el Brexit mostra l’avenç de corrents renacionalitzadores, tancades a la integració social, refractàries al que és diferent, estrany; que primen seguretat per sobre de llibertat, igualtat, solidaritat; corrents en les quals s’assenta l’auge de la dreta, aquí i al conjunt d’Europa. Fer front a aquestes tendències també comporta veure que l’exercici del conflicte social reforça les tendències de canvi, que urgeixen una major democratització social. Farien bé, les forces polítiques de canvi, de no obviar aquesta realitat ni donar-li l’esquena. Empènyer el canvi polític necessita reforçar el teixit social, amb organitzacions autònomes (no subordinades a les organitzacions polítiques ni als governs ni als poders econòmics o mediàtics) que articulin els conflictes socials, els organitzin i els dotin de perspectiva general.