Treball, drets, salari, Seguretat Social

Fa temps que veus poderoses —les dels poders avui dominants— ens alerten sobre la salut actual i el futur incert de la Seguretat Social. Com si d’una profecia malèfica es tractés, de tant en tant ens inunden de dades i preocupació. Demografia perversa i despesa incommensurable, dèficit tendencial i fons de reserva exhaurit, desocupació estructural i baixa productivitat són alguns dels “mantres” amb què ens bombardegen per atacar tota proposta alternativa que plantegi defensar-ne el model i el seu futur. Tant els en dóna que es demostri racionalitat i garantia de viabilitat futura del sistema de Seguretat Social. Que sigui solidari entre generacions, flexible en la gestió de conjuntures i compensador de realitats econòmiques i de mercats de treball. L’objectiu de les classes dominants, en especial, del poder financer, és fixar socialment la imatge de fallida del sistema i justificar retallades de prestacions que incentivin el guariment en fons privats alternatius. Ens volen fer creure que la solució és privatitzar-lo i esmicolar-lo, trencar la lògica de la solidaritat de classe i intergeneracional.

El missatge del Govern sobre la sostenibilitat de la Seguretat Social fuig de la lògica del debat obert i permanent que tota societat ha de mantenir en relació amb les adaptacions d’un sistema als canvis que s’operen en l’entorn social i econòmic. Ens alerten del dèficit de la Seguretat Social, però en cap cas es plantegen que aquest s’origina per les insuficiències del model econòmic, les característiques de l’ocupació existents i el model social que tenim i volem. Però el que avui és dèficit, ahir era superàvit. El que aquí és despesa a altres indrets és ingrés. El que es considera excés de despesa a altres països del nostre entorn és normal i assumit sense escarafalls. L’any 2007 teníem més ingressos per cotitzacions que despeses per pensions; avui és a l’inrevés, perquè tenim menys ocupació i de menor qualitat. Les bonificacions a la contractació, en forma d’exempció de part o tota la cotització, són considerades i imputades com a despesa del sistema; a Europa és despesa pressupostària en polítiques actives d’ocupació i, per tant, no la paguen les cotitzacions dels treballadors sinó tota la ciutadania. Es titlla d’excessiu el pes de la despesa del sistema de Seguretat Social sobre el PIB, l’11,5%, quan estem per sota del que representa a França, Alemanya, Itàlia… que és al voltant del 14% del PIB.   

El Fons de Reserva de la Seguretat Social el 2011 era de 70.000 milions d’euros, a finals del 2015 era de 33.000 milions i aquest més de juliol s’ha tornat a disposar per pagar la nòmina sencera. El fons funciona com a guardiola, com a estalvi generat en moments de superàvit perquè pugui operar quan hi hagi dèficit. Es crea per fer front a una tendència social que no podem obviar, com és l’envelliment de la població, que fa créixer la despesa, i a les ziga-zagues de l’ocupació. La seva finalitat és fer d’estabilitzador del sistema de pensions, que es preveia que estaria afectat per la piràmide demogràfica a finals de la propera dècada. La seva utilització ha de fer-se de forma consensuada en el marc polític i de diàleg social —Pacte de Toledo— i amb uns límits establerts (3.500 milions d’euros anuals), a partir dels quals els pressupostos generals han de complementar les necessitats. I això no s’està fent, el 2015 es van utilitzar 11.500 milions d’euros. S’utilitza sense analitzar d’on prové l’actual dèficit, sense consensuar i superant els límits de les aportacions del fons, sense fer aportacions pressupostàries (amb l’excusa del límit d’endeutament públic).

Avui el dèficit del sistema no s’explica en exclusiva, ni per l’envelliment de la població, variable ja prevista en el seu moment, ni per la important i sostinguda caiguda de l’ocupació. Amb el Fons de Reserva s’estan finançant partides que no han d’anar a càrrec de cotitzacions socials, com són les polítiques d’incentius a la contractació laboral (bonificacions) o l’alta del treball per compte propi (tarifa plana). Però les polítiques d’ocupació en general, derivades de l’aplicació de la reforma laboral, estan provocant que tot i que s’ha incrementat el nombre d’afiliació a la Seguretat Social en un 3%, l’ingrés per cotitzacions només ho ha fet un 1%. Això és així per la baixa qualitat de l’ocupació, contractació temporal i a temps parcial, per la mateixa defraudació que la reforma promou, ja que facilita contractes per un nombre d’hores inferiors a les realment realitzades, que moltes vegades no es cotitzen, i per la devaluació generalitzada del salaris. Hi ha més gent treballant d’alta a la Seguretat Social, però el nombre d’hores treballades el 2015 són inferiors a les del 2014. El problema no és de despesa, és d’ingressos. Avui es recapta quasi un 2% menys —per afiliat ocupat— del que es recaptava just abans de la reforma laboral.

Si volem parlar de pensions hem de parlar de treball, de drets i de salaris. També de model social. El pacte intergeneracional, que és el sistema de pensions, ha de funcionar a partir de treball suficient i de qualitat, sustentat en drets, que no es consideri una mera mercaderia i, per tant, que sigui subjecte de tuteles jurídiques i sindicals. On el dret a la negociació col·lectiva garanteixi l’extensió de la cobertura de drets i el reconeixement del paper i la funció dels sindicats permeti als treballadors organitzar-se per garantir les condicions justes i dignes en què el treball es realitza, en termes retributius, però també de legalitat. Sens dubte és imprescindible derogar la reforma laboral, reforçar la negociació col·lectiva i reequilibrar la relació de forces entre empresaris i representants dels treballadors a les empreses. Però també ho és una reforma fiscal justa i suficient, la revisió del Pacte d’estabilitat amb la UE, completar el sistema de protecció social, reformant la protecció de l’atur, establint una renda garantida de ciutadania, situant el SMI als nivells establerts per la Carta Social Europea, entre altres qüestions. Garantir i millorar les cotitzacions socials és necessari, depèn de l’ocupació, de la seva qualitat i dels salaris, però també cal comprometre els compromisos socials del Govern i les seves polítiques pressupostàries i socials.