Calors d’estiu

Acaba juliol, just quan ha de començar agost, com cada any. Però el paral·lelisme estiu i vacances cal relativitzar-lo. Canvis en el món del treball, en la realitat social i en les expectatives vitals: això fa que per a moltes dones i per a molts homes l’estiu es relacioni més amb la calor que no pas amb les vacances o a l’estiueig. Hi ha qui treballa, fins i tot són els únics mesos de l’any en què ho fa; hi ha qui no treballa, ni a l’estiu ni a l’hivern, no perquè no vulgui, sinó perquè no se li ofereix feina; hi ha a qui tant se li’n dóna quin dia, setmana o mes sigui, ja que agafa la feina quan surt, el contracten ara ací ara allà o unes hores ací i altres enllà, sempre disponible, tot i no tenir garantit arribar a fi de mes i no gaudir de drets laborals, com ara descans setmanal o vacances. Hi ha, també, encara, molts treballadors i treballadores que fan vacances a l’estiu, a l’agost, al juliol o al setembre, que tenen i exerceixen el dret. Els drets no són renunciables ni intercanviables. No són privilegis ni concessions gracioses; són preceptes, regles que s’han de respectar i exigir. Però la realitat social és complexa i incideix sobre l’exercici del dret, tant pel que fa al quan, que avui és més obert atès el model econòmic imperant, com pel que fa a la conculcació de facto del dret, per les perversions d’unes polítiques que han instal·lat la precarietat en el treball i la vida d’amplis sectors socials.

Vacances o no, agost és calorós, acostuma a ser calorós. Més que el juliol? Això ja ho sabrem d’aquí a un mes, però, de ben segur, el sol i la terra seguiran estant ben a prop i, per tant, seguirem sent escalfats de valent. I quan fa calor el perill és que a algú se li escalfi al cap i que a d’altres se’ns fongui el cor: que qui governa s’oblidi del que és important i es dediqui a guarir-se solet projectant una frescor imaginària o que la majoria ens resignem als designis del temps i esperem que tot escampi sol i, per tant, que tot segueixi igual de malament. 

A Madrid la calor escalfa suficient, prou com per obnubilar les ments dels governants i els diputats, i mantenir oberta la via incerta de la governabilitat. I, així, mentre no es concreta govern, es manté la lògica autoritària i l’aplicació de polítiques antisocials i regressives. Esperem que la calor no afecti tant com per fer irreversible la continuïtat d’unes polítiques que han demostrat la inutilitat econòmica, però, sobretot, la injustícia social. Ja va sent hora que els grups polítics presents al Congrés dels Diputats facin valer la majoria de vots per iniciar la derogació de les lleis antisocials imposades i comencin a generar nous drets que reverteixin els efectes negatius de la gestió de la crisi. Per què resignar-se a deixar que tot segueixi igual per simple càlcul oportunista i curtterminista de l’interès partidari quan hi ha vímec suficient per construir l’alternativa? De mínims, sí, però de canvi.

Però la calor també inunda Catalunya. A Barcelona, tocada per la xafogor, aquesta humitat ambiental derivada de la proximitat al mar, pot fer perdre el cap també als il·lustres governants. Més val que no optin per tancar-se a casa, portes tancades, persianes abaixades, aïllats i desentesos dels problemes reals que passen al carrer. L’aïllament tèrmic acaba sent també acústic i visual, i pot acabar afectant el tacte. Pots quedar instal·lat en un bucle del qual es fa difícil sortir ben acompanyat i sense mareig. Potser el millor serà obrir portes i finestres, deixar que l’aire i els crits del carrer entrin i convidar a passar molta més gent amb qui compartir i construir futur. Així serà, també, més fàcil atendre els problemes concrets, sense la resposta als quals l’abstracció de futur perd interès per a molta gent. Tancats, amb l’excusa de la calor, s’acaba parlant de les coses d’un i es desconnecta de les necessitats quotidianes i de les respostes que es reclamen. Amb tanta calor, la temptació de tancar-se i aïllar-se és gran, necessites guanyar la confiança en la pròpia situació retroalimentant un relat d’autosatisfacció en el combat contra la calor. Potser és millor obrir portes i, amb més aire i més gent, generar la confiança suficient i potser fins i tot intercanviar formes de ventilació.

Tant ací com a l’Estat, els problemes econòmics i socials són greus. Cal canviar polítiques i actituds, concretar mesures de govern ben dotades, consensuades i concertades que facin front a la desigualtat, la pobresa i la precarietat, que consolidin la recuperació econòmica, redistribueixin la riquesa i millorin la democràcia. Cal superar l’actual curtterminisme i oportunisme electoralista dels partits, que es tradueix en la contínua competició d’imatges buides i la confrontació de discursos demagògics, que retroalimenten el conflicte entre organitzacions, institucions i sobiranies. És possible construir alternatives de govern diferents, que facin les coses d’una altra manera, i, sobretot, que se centrin a fer de les necessitats socials el centre de les mesures i l’acció política dels governs. 

Esperem que les calors no escalfin massa els caps, que deixin fluir alternatives i facin avançar propostes. Però, sobretot, que no ens fonguin els cors, que puguem mantenir la càlida consciència que la realitat no és immutable, que és possible transformar-la amb les eines de la raó, la força de l’organització i la convicció de la solidaritat.

Bon estiu i a combatre la calor amb l’alegria compartida i el somriure a la cara…