Democràcia econòmica o política privatitzada

O democràcia econòmica o privatització de la política, aquest sembla que és el dilema existent quan ens enfrontem a la desigualtat instal·lada i creixent. Desigualtat d’ingressos, que comporta desigualtat de vida, d’expectatives, de projectes, de poder. Desigualtat que genera l’augment de persones en situació de pobresa, d’exclusió social, incapaces de desenvolupar-se plenament. Una desigualtat que fa que qui més té, qui més guanya, sigui qui s’apodera de l’agenda política i distorsiona les polítiques públiques en benefici propi. Qui té capacitat de dirigir, de finançar la política, incorpora la desigualtat com a model de creixement econòmic.

Aquesta reflexió té a veure amb les mobilitzacions convocades (a Barcelona, el 6 d’octubre, a les 18 hores, a Via Laietana / pl. Antonio Maura) amb motiu de la Diada Internacional pel Treball Digne (7 octubre), instaurat per la Confederació Sindical Internacional, ja que som davant d’un fenomen global, derivat dels canvis en la distribució dels ingressos que corresponen al treball i al capital. Arreu baixen els sous i els salaris, augmenten els guanys i beneficis empresarials i les rendes del capital. L’ingrés del 10% de la població mundial que més guanya creix, i cada cop es distancia més del 10% que menys guanya, que segueix perdent participació en el repartiment de la riquesa. Però no és només un problema ètic, té costos socials i econòmics i dificulta la recuperació econòmica general i sostenible. La bombolla financera del 2008 s’explica en bona part pels alts nivells de desigualtat existents. L’augment dels desplaçaments forçosos o les dificultats per combatre el canvi climàtic tenen també explicació en un model de creixement que facilita la desigualtat i beneficia qui controla el poder. La integració de les economies nacionals en el mercat global i l’expansió de les cadenes mundials de subministrament faciliten que les grans empreses redueixin costos laborals mitjançant reestructuracions, externalitzacions i deslocalitzacions. S’aprofiten de la desregulació del mercat de treball, de l’atac a la negociació col·lectiva i de l’afebliment de les organitzacions sindicals. Mentre la mobilitat del capital augmenta s’han imposat limitacions a la capacitat i al poder de negociació dels representants dels treballadors i treballadores. L’expansió de les cadenes mundials de subministrament s’ha basat en sous baixos i inseguretat laboral. La desigualtat s’agreuja en paral·lel a la degradació de les institucions del mercat de treball.

Democratitzar l’economia és el principal repte si volem combatre la desigualtat. Democratitzar l’economia és posar fi a l’actual privatització de la política, amb l’apropiació de la política per uns pocs. Per fer-ho cal combatre la pobresa i la desigualtat. És un repte global, per això la Confederació Sindical Internacional (CSI) es mobilitza per exigir treball digne arreu i per a tothom, ja que la base de la desigualtat està en primer lloc en el treball, en els salaris, en la desregulació laboral i en la desocupació. Un repte global que cal abordar localment exigint creació d’ocupació, drets laborals, diàleg social i protecció social. Peces fonamentals per combatre la desigualtat.

El respecte a les llibertats fonamentals, d’associació i sindicació i el dret a la negociació col·lectiva, i el reconeixement del paper dels interlocutors socials, els sindicats, per debatre qüestions relatives a polítiques econòmiques i socials, és fonamental per democratitzar l’economia i l’empresa. El poder econòmic, i el poder polític que el representa, s’orienta cap a un model de creixement econòmic que genera desigualtats. Cal contraposar-hi una política específica de protecció dels treballadors. De pressió, denúncia i exigència, que permeti els sindicats millorar condicions de treball, garantir la innovació i unes relacions laborals justes. Invertir la tendència creixent de la desigualtat requereix acabar amb els paradisos fiscals, promoure un sistema fiscal just, progressiu redistributiu, que garanteixi que les grans empreses multinacionals assumeixen les seves responsabilitats i contribucions, transparentar la riquesa i la pobresa, etc. Per tant, cal que la conformació de la voluntat política deixi de ser apropiada per qui es beneficia de les desigualtats, enfortint les organitzacions pròpies dels treballadors i el seu paper en la negociació col·lectiva i el diàleg social, democratitzant l’economia i l’empresa.