Portem ja un temps en què, de manera instrumental, s’etiqueta i desqualifica l’escola catalana per justificar posicionaments en relació a l’actual conflicte que enfronta els governs de Catalunya i España. Es fan afirmacions que evidencien una concepció de l’educació servil als interessos polítics, els quals es considera poden ser inculcats en les aules. Així es parla d’una escola que adoctrina i manipula per desqualificar el sistema educatiu català i desvirtuar-lo, titllant-lo d’estar al servei del “relat governamental independentista”, sent un “focus inoculador” d’aquesta ideologia. Altrament es qüestiona el caràcter vehicular de la llengua catalana a l’escola, contraposant-lo al coneixement del castellà, argument que vol justificar la possibilitat de l’escolarització segregada per opció lingüística, naturalitzant així la defensa d’una funció de segregació social del sistema educatiu.
Qui s’instal.la en aquesta argumentació i en aquesta desqualificació mostra una concepció de l’educació desfasada, acientífica i contrària al ple desenvolupament de les potencialitats de les persones, refractària als valors del plurilingüisme i negadora del caràcter inclusiu i democratitzador de la institució educativa.
Certament són atacs a l’escola catalana en el marc d’un conflicte polític entre els governs de Catalunya i de l’estat espanyol, que evidencien la incapacitat d’aquest per entendre la arrel profunda del conflicte existent en els atacs (polítics, econòmics, institucionals i culturals) a l’autogovern, amb la desafecció creixent que això genera, i les raons de la important mobilització social que l’acompanya a Catalunya. Desqualificar i mensytenir l’escola catalana és una manifestació de la voluntat de disputar la capacitat de controlar l’aparell educatiu i posar-lo al servei d’uns o altres interessos. Possiblement la diferencia de fons dels models educatius en democràcia i en dictadura rau en els controls que sobre la tasca docent s’exerceix i en la funció dogmàtica i doctrinària o, per contra, científica i critica, que se li suposa al sistema educatiu.
Sens dubte l’estigmatització de l’escola catalana i de la tasca dels docents obeeix a una concepció dogmàtica i manipuladora de l’educació, que es fonamenta en la convicció de l’existència de la veritat, la negació de l’error i l’assumpció de la uniformitat. Fa anys, però, aquesta és una concepció superada i, tot i les insuficiències i limitacions, la legislació educativa bàsica vigent a l’estat espanyol considera l’escola com un espai de construcció de coneixement i creació de pensament, que ha de dotar d’eines als nens i joves per interpretar la realitat d’una forma no dogmàtica, crítica, on la capacitat de discrepar i dubtar permeti promoure els valors del respecte i la tolerància, fonamentals pel bon funcionament d’una societat democràtica.
Un sistema educatiu que aposta també, en la seva declaració d’intencions, per una escola democràtica en l’accés i l’atenció integradora i igualitària, oberta i participativa. Sens dubte aquesta és una opció educativa declarativa no fàcil i que, per regle general, no és de grat dels governants, més uns que altres, als quals els agradaria controlar els processos educatius en benefici propi, i que pot generar contradiccions també als propis docents i a determinades escoles.
Però aquesta és l’opció general del model educatiu, català i espanyol. Tot i que la pròpia ordenació general del sistema, amb la doble xarxa pública-privada i la important presència d’escoles d’obediència religiosa, introdueix una certa distorsió al model, i les regressions legislatives imposades pels darrers governs del PP i de CiU, en el seu moment, han abundat en un cert caràcter selectiu de l’educació. Sense obviar que la manera de gestionar administrativa i pressupostàriament l’educació al nostre país, i ací la indistinció és manifesta a Catalunya i al conjunt de l’estat, està generant una pressió a la baixa en les condicions de treball dels docents, que dificulta seriosament l’acompliment dels objectius desitjats.
Per això preocupa quan un exministre com Wert parla d’espanyolitzar els nens catalans, o quan Alfonso Guerra considera que l’independentisme nia a l’escola catalana, o com Garcia Albiol afirma que a les aules s’inculca l’odi a Espanya i als espanyols. Perquè possiblement el que estan dient és que el que cal és disputar un programa de formació política en les escoles, en la direcció que a ells els interessa, la qual per cert i segons ells deu ser la bona.
Però el problema de l’escola catalana no és l’adoctrinament. I no ho és perquè és una escola plural i diversa, amb una diversitat de docents que intenten fer la seva feina de la millor de les maneres possibles, malgrat els escassos recursos i les dificultats generades per les retallades pressupostàries. Són escoles amb claustres plurals construïts a partir de processos selectius públics on s’ha valorat mèrit i capacitat, on hi ha un teixit associatiu important, les AMPAS, que apleguen tota la diversitat social i cultural de les famílies, de llarga tradició i forta implantació, que participen activament en els consells escolars de centre. Potser si tenim algun problema a les escoles és la manca de suficient esperit crític, producte d’una societat on el missatge simple i fàcil està a l’ordre del dia i els propis mitjans de comunicació, públics i privats, el fomenten i alimenten. I l’escola no és, ni ho pot ser, aliena a la realitat de la que no és, ni ha de ser, aliena.
Cal entendre, doncs, que les declaracions i plantejaments desqualificadors que es venen fent parteixen d’una concepció política-ideològica determinada: qüestionen l’actual competència plena de la Generalitat per ordenar i regular el funcionament del sistema educatiu i consideren a la institució escolar com el marc ideal d’adoctrinament. Per això voldrien revertir aquesta competència plena constitucional i estatutària de la que disposa Catalunya, que ha conviscut al llarg dels anys, sense cap problema, amb la competència exclusiva de l’estat per ordenar el sistema i homologar les titulacions.
És el mateix questionament, i argumentació de fons, que fan vers els mitjans de comunicació titularitat de la Generalitat, que han estat qüestionats com a suposats inculcadors de l’independentisme. De nou és un atac que obvia la importància i necessitat de promoure el pluralisme informatiu i comunicatiu per garantir la bona salut democràtica de les societats. L’existència d’una diversitat d’oferta informativa i el seu caràcter de servei públic és positiva i no hi podem renunciar. Sens dubte cal també promoure una major pluralitat en l’interior de cada mitjà de comunicació, però en cap cas la negació de la diversitat de mitjans contribuiria a garantir una major pluralitat informativa, ans al contrari.
Ni el funcionament del sistema educatiu, ni el paper dels mitjans de comunicació públics o subvencionats pel govern, expliquen un conflicte polític de fons que es construeix a partir de l’oportunitat que se li obre a un corrent polític determinat, l’independentisme, que sap aprofitar quan entén que la lògica resposta social a la gestió antisocial de la crisi econòmica la podia canalitzar a través del conflicte territorial i identitari. Un relat que s’assenta en bases ideològiques, que es poden compartir o no però que existeixen, i que es poden bastir fàcilment amb anàlisi econòmics simples i historiogràfics parcials. En un context emmarcat per un món connectat, financiaritzat i interdependent, i dominat per la gestió neoliberal de la globalització, i en mig d’un procés d’acceleració tecnològica, creixen les incerteses i inseguretats el que indubtablement genera, davant la manca d’una adequada resposta política a les demandes socials, el reforç de les tendències a la recerca de seguretats en la identitat, el simple i el proper,
Un relat que, i convé no obviar-ho perquè és la dada fonamental, ha disposat de la contribució del govern de l’Estat que ha imposat a les seves polítiques una deriva recentralitzadora i autoritària. Tot i les coincidències en la forma de gestionar la crisi econòmica dels governs català i estatal, cadascú ha trobat i explotat les oportunitats per construir un relat propi on poder desviar les critiques socials a les polítiques neoliberals.
Aquesta descripció, tot i que esquemàtica, pot aproximar-nos al joc, i xoc, d’estratègies d’aquests anys, però no pot obviar l’existència d’un conflicte polític real que cal abordar i solucionar per la via de la negociació política i l’acord. El caràcter nacional de Catalunya està històrica, econòmica, cultural, política i socialment determinat i genera al llarg dels temps contradiccions i conflictes amb l’estat nacional espanyol. Les tensions s’aborden reforçant les tendències pels extrems, de la centralització a la independència, malgrat hom sap que hi ha fórmules diverses de donar una resposta institucional diferent a l’estatus quo o a la separació. El problema rau quan aquest debat no es fa i quan es nega la participació de la ciutadania en prendre la decisió al respecte.
Possiblement aquest sigui el punt en què ens trobem i això fa que mentre el conflicte segueix instal·lat no es fa el debat necessari que permeti esbrinar quina fórmula, en un món global i interdependent, de sobiranies compartides és més favorable als interessos econòmics i socials de la majoria.
Però el que no podem permetre és que en absència del debat es vulgui instrumentalitzar la institució escolar i la funció dels docents per justificar una posició política recentralitzadora. I menys encara quan aquest atac es fonamenta en falsedats, mentires i prejudicis ideològics
Si la institució escolar i els docents tenen avui algun problema no és ni d’adoctrinament, ni de inculcar l’odi a Espanya, ni d’anorrear el castellà. El problema és la manca de recursos suficients per atendre la diversitat social i cultural que omple les nostres aules: no disposar de les dotacions necessàries per adequar els processos d’aprenentatge a les necessitats individuals de l’alumnat; no reconèixer la professionalitat docent dignificant les condicions de treball i les retribucions, avui entre les més baixes de l’estat; la insuficient política de beques per atendre les necessitats específiques de sectors importants de l’alumnat; no combatre l’abandó escolar prematur i alimentar processos de segregació escolar, per acció o omissió, sigui entre xarxes educatives, sigui entre centres escolars, sigui entre itineraris educatius.
Si volem parlar d’escola catalana parlem-ne, però que sigui per fer-ho dels problemes reals que afecten l’alumnat, que és el subjecte principal del procés d’aprenentatge, no per instrumentalitzar-lo en un joc d’interessos partidistes. I respectem que la pluralitat i diversitats política ideològica de la societat s’expressi a les aules des del respecte i la tolerància, fomentant l’esperit crític i la reflexió autònoma sobre la realitat que ens envolta.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari