Fa pocs dies un eurodiputat va qualificar, en un tuit, Nicolás Sartorius, arran d’un article publicat a El País (https://elpais.com/elpais/2017/10/23/opinion/1508760641_669330.html), com un dels “zombis del 78” que corren “al rescat del règim monàrquic”. No és la meva intenció entrar en la polèmica, entre altres qüestions perquè coincideixo amb el que ha escrit Antonio Baylos (https://baylos.blogspot.com.es/2017/10/los-zombis-y-la-constitucion-de-1978.html) en aquest sentit.L’article de Sartorius pot ser discutible en relació amb l’actualitat de la referencialitat històrica de les afirmacions que introdueix, atès els canvis que la globalització i la financerització de l’economia han introduït en els marcs que expliquen les relacions econòmiques internacionals i els conflictes socials. Però en cap cas no es pot obviar que l’article introdueix elements i arguments que permeten abordar el debat del conflicte territorial i és inacceptable ventilar-se’l simplement amb desqualificacions sectàries.
Zombis, xucla-sangs o extraterrestres són recursos fàcils per entomar el debat territorial cavant trinxeres sectàries, que permeten mantenir una confrontació política on cadascú fidelitza el seu grup fanàtic, reforçant la critica identitària i cultural, i obviant o devaluant la crítica a la realitat material i social. Zombis, “morts vivents”, per definir qui aborda el debat en enyors passats, siguin reals o imaginats, propers o llunyans, ignorant quin és el conflicte subjacent que avui mobilitza part important de la societat catalana. Vampirització de la política, titllant de xucla-sangs qui pretén mobilitzar la posició sentimental i emocional de sectors socials castigats amb solucions simples i tancades que no aborden l’arrel dels problemes reals que hi ha darrere les polítiques que ens han dut on som. Extraterrestres els qui troben solucions en un més enllà, d’unitat o de separació, al qual cal professar fe, confiança cega i visió tancada.
Vull defugir d’encapsular-me en posicions zombis, xucla-sangs o extraterrestres. Són imatges que simplifiquen posicions polítiques que, sens dubte, són presents en la profunda crisi econòmica, social, política i institucional per conformar majories socials que reforcin una posició de poder o altra en un context on la desigualtat creix i la democràcia minva.
Desigualtat i democràcia estan en relació inversament proporcional: com més desigualtat menys democràcia. Això és una evidència especialment crua quan observem les dades resultants de la gestió de la crisi al nostre país. Els nivells de desigualtat han crescut, com a resultat de la conjunció d’atur, pobresa i precarietat. En paral·lel, la qualitat de la democràcia ha anat minvant: de la democràcia institucional, només cal veure la deriva reaccionària de la creació legislativa dels darrers anys; quant a la social, preguntem-nos com n’és de lliure qui no té l’existència material garantida?
La desigualtat creix, no per causes sobrenaturals sobrevingudes en un procés històric determinat, sinó per la voluntat política expressa de dirigir el procés de creació de riquesa al servei de la seva acumulació, i de reforçar la posició dels poders reals existents. Així és teoritza que creixement i igualtat estan en contradicció i, per tant, creixement i democràcia es contraresten. No es demostra, no hi ha dades que ho interpretin. El resultat és que a aquestes teories s’imposa un paquet de contrareformes laborals, socials i fiscals que empobreixen àmplies capes socials i fan que que la riquesa i el poder s’acumulin en cada cop menys mans. És per això que el neoliberalisme se sent més còmode bregant i interlocutant amb la posició política que qüestiona el sistema (econòmic, polític, institucional…) que no pas amb les resposta política i social d’organitzacions transformadores més tradicionals. L’opció neoliberal opta pel “menys estat i més societat” i estableix, així, un punt de trobada amb les respostes “antisistema”, fàcilment integrables. Per contra són les exigències de “més estat per a més cohesió social i progrés” de les opcions polítiques, sindicals i socials transformadores, que qüestionen la manera concreta com es distribueix la riquesa en el treball i en la societat, les que resulten més “incomodes” i són les que s’ha volgut afeblir amb l’atac polític-mediàtic-institucional i les contrareformes legals (en especial, la laboral).
És en aquest marc on podem situar el conflicte que enfronta els governs de Catalunya i Espanya. Les polítiques amb què s’ha dirigit la crisi, a Europa, a l’Estat i a Catalunya han estat indistintes i han generat pobresa i desigualtat i han afeblit la democràcia. Vivim en un món global i finançaritzat, creuat per un intens i accelerat procés d’innovació tecnològica, que incideix en les formes de produir, de distribuir i d’intercanviar, en les relacions socials i en les vivències personals. Les inseguretats i les incerteses són creixents. És en allò proper, simple i conegut on busquem respostes on poder projectar futurs. La identitat es converteix en un/el valor. No és estrany que les respostes populistes, identitàries, xenòfobes… creixin arreu del món, atesa la certesa acrítica que ofereix el missatge simple i fàcil a la majoria social, que es troba davant de la boira del futur, però instal·lada en un present d’atur, precarietat i desigualtat. Les respostes complexes que els ofereix la política i les institucions no fan més que augmentar la incertesa i la inseguretat.
Un context complex en què el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es dilucida. No cal ser nacionalista per considerar que a Catalunya hi ha un ampli substrat social (transversal, plural, divers, en l’origen i l’expressió) que es reconeix com a nació. Una nació històrica, econòmica, cultural, política i socialment determinada i que al llarg dels temps genera contradiccions i conflictes amb l’Estat nacional espanyol, que s’han anat abordant basculant pels extrems polítics, de la centralització a la independència. L’independentisme sap aprofitar la lògica resposta social a la gestió antisocial de la crisi econòmica canalitzant-la a través del conflicte territorial i identitari, reforçant un relat que s’assenta en bases ideològiques, que es poden compartir o no, però que existeixen, i que es poden bastir fàcilment amb anàlisis econòmiques simples i historiogràfiques parcials.
Oportunitat també que pot fàcilment instrumentalitzar el Govern de l’Estat, que imposa, amb les seves polítiques, una deriva recentralitzadora i autoritària, que construeix un relat identitari propi i contraposat que permet vorejar el conflicte social real i el qüestionament institucional que provoca la gestió neoliberal i antisocial de la crisi. Tot i les coincidències en la manera de gestionar la crisi econòmica dels governs català i estatal, cadascú ha pogut explotar les oportunitats per construir un relat propi i enfrontat per poder desviar les crítiques socials a les polítiques neoliberals.
Immersos en aquesta situació de conflicte, la disjuntiva és encarrilar-lo per la via de l’entesa o quedar-nos-hi instal·lats, i descarrilats, per la imposició autoritària i/o unilateral. Sabem que hi ha fórmules diverses de donar una resposta institucional diferent de l’statu quo o de la separació, que possiblement s’adeqüin més i millor a la realitat social de Catalunya i Espanya i responguin de manera més útil a una realitat d’un món global que determina la política i l’economia i les fa interdependents. Malauradament, però, aquest debat no es fa. I, pitjor encara, es nega la participació de la ciutadania a prendre la decisió corresponent.
Espanya es mou en l’eterna disjuntiva de ser forta o autoritària, entre generar consens o imposar-se. La Constitució espanyola del 1978, que en un moment històric determinat representa una resposta de consens, ha caducat (o implosionat). Per això, Espanya no pot continuar sense redefinir el futur marc constitucional. No serà “forta” i “estable” sense generar nous consensos que permetin entomar les demandes socials en un món global, interrelacionat i interdependent, que avui està creuat arreu per una profunda crisi institucional, social, ambiental i de valors. O és “forta”, amb el consens, o és feble i inestable, imposant-se autoritàriament, i, per tant, retallant llibertats, en un context complex i difícil.
És ací, doncs, també, on Catalunya, els catalans i catalanes, tots els que vivim i treballem a Catalunya, diversos i plurals, d’identitats múltiples i cultura mestissa, hem de poder decidir com ens relacionem amb aquest món global. Estrenyent els lligams de solidaritat i de cooperació amb la resta de pobles de l’Estat, per entomar els nous reptes que tenim davant amb la força de nous consensos. O ho fem sols, conscients dels costos i les dificultats del camí que s’obre per incardinar-nos en un món on no hi ha sobirania real si no és compartida i solidària.
Certament podem afirmar que Catalunya som una nació i tenim dret a decidir. Però crec que, com a ciutadans i ciutadanes, i, en especial, com a treballadors i treballadores, també podem afirmar que tenim dret a voler federar interessos i confederar polítiques. Necessitem més i millor autogovern, capaç, en la proximitat, de donar respostes concretes a l’existència material i social de les persones i, al mateix temps, aquest autogovern ha de superar, en aquest món global d’incerteses i inseguretats, l’espai estret del tancament intrafronteres, per tal d’establir àmplies aliances amb la resta de treballadors d’arreu, d’Espanya, d’Europa i el món, per construir un marc de drets socials i laborals fort, que es contraposi al poder financer i econòmic i faci front a les polítiques neoliberals hegemòniques. L’aïllament en allò identitari pot donar certeses, però ens deixa febles davant dels canvis i reforça valors insolidaris i xenòfobs.
En l’actual fase del conflicte entre els governs català i espanyol apareixen perills diversos que basculen entre la recentralització i la separació. Fins ara, hem assistit a un joc d’estratègies que, en darrer terme, sembla que pretenen reforçar cadascuna de les posicions de poder respectives. Certament un conflicte en què àmplies majories socials expressen la seva posició i es mobilitzen, on les respostes autoritàries impregnen les actuacions dels aparells de l’Estat i la unilateralitat no té força suficient per imposar-se. La resultant pot posar fi a les (insuficients) institucions d’autogovern i fracturar la societat, la convivència i la cohesió social. Entomar aquest conflicte no es pot fer al marge del context on vivim, ni obviant els debats de fons. És un conflicte polític que requereix solució política. No és possible una altra cosa. Al seu torn, la ciutadania ha de decidir en darrera instància quina és la seva posició.
És un conflicte que expressa la necessitat de donar resposta en termes d’estructura institucional que garanteixi l’organització social de la convivència i promogui la cohesió social. No som davant d’un problema d’identitats basat en sentiments o emocions per instrumentalitzar-los políticament. Però tampoc ni la unitat ni la independència es poden analitzar en el buit, al marge del context. De ben segur que el marc constitucional està esgotat i cal canviar-lo, de la mateixa manera que l’actual marc d’autogovern és insuficient per donar les respostes que millorin la cohesió i el progrés social. Conscients que no n’hi ha prou ja de parlar de Catalunya i Espanya, cal també fer-ho del paper i de les competències de les ciutats i de la Unió Europea, si volem garantir la millor eficiència de la intervenció política i la participació ciutadana per resoldre els problemes locals i intervenir en allò global.
Ara bé, avui, per sortir de l’atzucac al qual ens ha dut les estratègies confrontades i autistes d’aquests anys, i per fer front a la deriva autoritària de la judicatura i l’Estat, són necessàries propostes polítiques que permetin reconstruir la convivència social malmesa, que reforcin els mecanismes de funcionament democràtic (per tal de dilucidar les posicions i els interessos confrontats) i que redefineixin l’arquitectura institucional i la distribució competencial. I, evidentment, cal forjar un ampli consens molt transversal que reclami que es retirin les accions penals iniciades contra dirigents polítics i representants d’entitats ciutadanes i s’alliberin els qui ja han estat subjectes a detenció o presó preventiva segons aquelles accions i es derogui el reial decret que aplica l’article 155 de la Constitució espanyola. No són temps d’èpiques ni de repressions. Ho són de polítiques, de democràcia i de construcció de nous consensos.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari