Quan els prodigis anunciats no s’han complert… i tot està per fer, no pots restar indiferent

Rellegia aquests dies Ara mateix, de Martí i Pol, i em feia conscient que “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”, per això quan em proposen acompanyar la llista electoral se’m fa difícil restar indiferent. Entenc la necessitat que ell explicita d’enfilar l’agulla i posar-se a apedaçar davant d’un país que veig decebut i malmès. No m’ho puc mirar entre bambolines quan la realitat social avui està més empobrida i és més desigual que fa uns anys, per les polítiques antisocials que s’han aplicat, i la població està més crispada, ancorada en blocs confrontats per banderes d’unilateralitats i autoritarismes, injustes aquestes i inútils totes dues.Els processos electorals ens permeten mirar pel retrovisor, exigir responsabilitats a com s’ha gestionat el vot que vam dipositar, i mirar l’horitzó per triar entre els diversos camins proposats, que poden compartir trams o simplement encreuar-se. Malauradament, veiem molta terra erma, des de frustracions del que no ha estat possible fins a desesperances de veure’ns pitjor que ahir. Els somnis dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat han estat, sens dubte, defraudats. Avui som menys lliures, menys iguals i menys fraternals. No només no hem avançat sinó que hem retrocedit.

Avui estem en un moment en què les dades de l’economia catalana dibuixen un escenari positiu, un important creixement interanual del PIB català (3,5% al 2n trimestre), de les exportacions (8,8% fins a l’agost) i dels beneficis empresarials, que ja superen els nivells previs a la crisi (2007). Tanmateix, quan observem l’evolució dels salaris, la qualitat de l’ocupació o l’extensió de la pobresa i de la desigualtat és evident que la riquesa que es genera no arriba al conjunt de la ciutadania.

El salari mitjà a Catalunya el 2016, de 1.952 € bruts, ha baixat un 2,6% i perd 57 €. La bretxa salarial de gènere comporta que les dones cobren, de mitjana, un 25% menys. La taxa d’atur catalana (15,8%) està lluny de la mitjana de la UE (8,7%): és la pitjor després de la grega i l’espanyola, encara pitjor per a les dones (17,0%) i els joves (34,3%), i el 70% de les persones desocupades no tenen cap protecció ni subsidi. El percentatge de treball a temps parcial involuntari és dels més alts d’Europa (57,6%, davant de la mitjana del 25,8% de la UE) i la 4a taxa de temporalitat a Europa (21,3%, davant del 14,2% de la UE-28). Els joves són dels que més tard s’independitzen de l’eurozona (rere Malta, Itàlia i Eslovàquia), als 29,4 anys de mitjana el 2016, i la taxa d’emancipació a Catalunya dels joves entre 16 i 29 anys és del 23,6%. La taxa de població en risc de pobresa i exclusió social (AROPE) és del 23,6% i afecta, el 2016, 1.123.600 persones i el nombre de persones que vivien el 4t trimestre del 2016 en llars sense ingressos era de 196.396.

Aquestes dades expliquen part de la difícil situació social que vivim avui a Catalunya i que el 21-D tenim l’oportunitat d’abordar. Una realitat que no es genera sola. És l’acció humana, la política que es fa, la que impacta en el funcionament de la societat. Si s’afavoreixen uns interessos i es menystenen d’altres, si es retallen drets, si s’ataca la capacitat de defensa organitzada dels treballadors i treballadores, si s’afebleix la protecció social i si es fan regals fiscals a les rendes més altes, s’entenen els perquès de la realitat. Avui la despesa pública en protecció social de Catalunya és del 21,3% del PIB, per sota de Grècia (26,0%), Portugal (26,9%), Itàlia (29,9%) o la UE-15 (29,5%). I en educació, a Catalunya, que ens l’estimem tant, invertim un 3,60% del PIB, només darrere de Romania (2,75%) i lluny de Portugal (5,04%) i França (5,54%).

Per això, crec que ara és urgent obrir un camí per on transitin propostes que prioritzin el combat contra l’empobriment social i l’enorme precarietat, reverteixin les retallades aplicades al model d’estat del benestar, promoguin la igualtat, dotin d’expectatives emancipatòries els joves, es confrontin amb el flagell de la violència masclista, entomin els efectes ja evidents del canvi climàtic i defensin el medi ambient i l’equilibri territorial.

L’eix social i l’eix nacional han de transitar pel mateix camí, amb una estratègia allunyada de qualsevol frontisme i no fent-los ni contradictoris ni subalterns. Els resultats de les estratègies unilaterals i autoritàries sabem on ens han dut; per això, cal definir una nova estratègia que sigui més inclusiva, que reconstrueixi àmplies majories socials a Catalunya i permeti abordar amb el diàleg, la negociació i l’acord l’avenç dels drets nacionals i socials. Assolir més i millor autogovern amb capacitat de donar les respostes concretes als problemes concrets de la ciutadania, en la proximitat, reforçant les institucions i la participació ciutadana.

El debat nacional no es pot mantenir en termes de confrontació de blocs: no ajuda a avançar, divideix la societat i bloqueja l’acció política quotidiana. Hi ha altres vies, com la Crida als partits i formacions polítiques de Catalunya de cara al 21-D que un seguit de persones, que van des de l’independentisme al federalisme, vam signar fa uns dies i que demana incloure en els programes de les diferents forces polítiques tres compromisos compartits: derogació del reial decret que aplica el 155, retirada de les accions penals i promoció d’un referèndum acordat.Aquí es pot trobar la majoria social del país, recuperant una fraternitat, avui esquinçada, que es comprometi amb el diàleg, la negociació i l’acord, que ens permeti avançar. Crec que és una via més efectiva, tot i que pot ser més llarga. Vol, i permet, fer avançar els drets nacionals garantint que el futur govern esmerci les energies polítiques necessàries i gestioni les institucions d’autogovern en el combat per vèncer la greu situació social en què ens trobem.

Soc conscient, però, que la feble qualitat democràtica del país, derivada d’un esgotament del model constitucional que vàrem acordar el 78, en un context polític i social determinat, erosionat pel temps, les perversions interpretatives i els canvis socials i globals, requereix un canvi de fons del marc constitucional i institucional. Aquest no és un canvi ràpid ni és un camí a recórrer sols. No és només la crisi territorial, és també la institucional, la social, la mediambiental, l’econòmica i financera, i el nou context internacional els que reclamen abordar aquest canvi constituent.

Mentrestant, però, hem d’exigir al Govern de Catalunya que actuï. D’això va el 21-D. Que ho faci amb les eines d’autogovern disponibles, que ho faci construint majories socials, però que ho faci al servei de la gent: resolent els problemes quotidians que permetin que el dia a dia, la vida i la societat, sigui més lliure, més igual i més fraterna.

No serà fàcil, segur. Martí i Pol ens adverteix que “tot està per fer”, que anirem de “res a poc” i sempre amb “el vent de cara”, però que “tot és possible”. Per això no vull ser indiferent i acompanyo i comparteixo propostes amb Xavier Domènech i Marta Ribas, Jèssica Albiach i Jaume Barberà, Vicens Navarro i Sara Vilà i Teresa Fortuny i Llorenç Planagumà… perquè representen la força de la raó i de la voluntat que pot obrir la porta a noves lògiques polítiques per construir nous consensos per avançar i posar les persones, els seus problemes i esperances, al centre de l’acció política.