Enfilem l’agulla i posem-nos a recosir

Aquests dies, comentant la situació política en la perspectiva de les eleccions del 21-D, t’adones que hi ha una forta demanda de superar l’actual bloqueig polític o, el que és el mateix, la posició de blocs. Observo frustració en uns i desesperança en d’altres, provocades per les estratègies polítiques, unilaterals unes i autoritàries les altres, que han deixat aquest país més empobrit, dividit i amb menys autogovern que fa cinc anys. Molts i moltes fa mil anys que lluitem pels valors republicans, però avui constatem que quan d’això s’ha fet retòrica el resultat és que som menys lliures (155 i causes penals), menys iguals (empobriment i precarietat social) i menys fraterns (confrontació).

El 21-D hem d’intentar sortir d’aquesta situació, d’aquest atzucac. Calen noves propostes polítiques per a una acció de govern que ens faci avançar pel camí de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Això és el que es reclama des de molts àmbits socials a les diferents candidatures. Malauradament, la dinàmica de blocs se segueix mantenint majoritàriament en els discursos, que intenten dibuixar un futur de fronts. Es corre el perill de quedar-nos instal·lats en un bucle polític del qual ja coneixem els resultats, en especial, la paràlisi en les respostes socials.

És cert que la situació és anòmala. Estem sota l’excepcionalitat de tenir les institucions d’autogovern suspeses, per aplicació del 155, i amb membres del govern sortint i dirigents d’entitats socials encausats penalment i alguns encarcerats. Per això mateix, el que cal és fer un esforç per construir propostes de trobada política que proposin una acció de govern futura que recuperi les capacitats d’autogovern, que treballi per superar les injustes actuacions penals i ens tregui de l’actual paràlisi en l’acció de govern, i que respongui als problemes materials i morals de la gent.

Aquest és el marc on se situa la proposta política de Catalunya en Comú – Podem, que avui encapçala en Xavier Domènech. Un important esforç per aportar propostes de govern al debat polític: agenda social; propostes fiscals; mesures pressupostàries i d’acció política en relació amb la pobresa energètica, habitatge, educació, universitats, sanitat, i cultura; propostes per a la recuperació econòmica basades en el treball digne i sous justos, impuls a polítiques industrials i a la recerca i la innovació; agenda per a la justícia ambiental i medi natural; agenda democràtica que reforci la transparència, la lluita contra la corrupció, l’impuls a la participació i l’associacionisme, la igualtat de gènere, la lluita contra la violència masclista i la LGTBIfòbia, i una agenda nacional.

Són moltes propostes concretes, que volen recosir aquesta societat que s’ha esquinçat per les costures de la qualitat de vida de la gent i dels valors compartits, de la desigualtat i la confrontació. Són propostes que tenen en contra unes estructures de poder que es neguen a repartir de manera justa la riquesa que la societat crea. Es basen en la justícia social, en la igualtat d’oportunitats, en el treball digne, en el creixement sustentable, en el respecte i la tolerància, en la inclusió i la no-discriminació, en la participació i la transparència… Són propostes on cap una immensa majoria social i que necessitaran àmplies majories polítiques i socials que les impulsin.

Però, per avançar-hi, hem de sortir de la dinàmica de blocs construint una proposta de govern, que segur que ha de ser plural, al servei de les necessitats de la gent. Que comprometi una agenda social ambiciosa (dels aspectes fiscals als aspectes econòmics, dels laborals als social, dels culturals als territorials). Una proposta construïda des de la transversalitat política que comparteix voluntats per fer avançar els drets socials i, al mateix temps, aprofundir en una proposta d’autogovern, de recuperació i de millora de les institucions catalanes i d’avenç en els drets nacionals, des de l’acord i no des de la unilateralitat.

Queda poc ja per al 21-D. Aquests dies s’està parlant molt de política. Més enllà dels grans debats i declaracions, en els grups més petits, en les trobades properes, en les converses de cafè, possiblement el que més s’evidencia són les ganes de tenir un govern que posi l’acció política al servei de la reconstrucció del país, que és la gent, malmès per les retallades, per la precarietat i per la inacció d’aquests anys. Que posi fi a l’autoritarisme i l’excepcionalitat.

Si volem que el 22 es pugui avançar, cal que el 21 no ens ho mirem de lluny ni de reüll.

Mentrestant, hi reflexiono rellegint aquest versos de Martí Pol: “De nosaltres depèn que el pas del temps/ no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres/ i que l’hoste que els anys anuncien no trobi/ la casa abandonada, i fosca, i trista.”