Ara que ens aproximem a la constitució del nou Parlament català, no és sobrer repensar quina és la funció dels legisladors i governants triats per la ciutadania i què esperem dels homes i de les dones que assumeixen unes responsabilitats per delegació de vot. Fa massa temps que la política no dona respostes als problemes concrets, materials i morals que travessen la societat. I així va creixent el descrèdit de la política i la desconfiança en les institucions. Un marc propici per alimentar respostes populistes en el terreny polític i corporatives en el terreny social.
Convindria reclamar a qui ens representa en el Parlament, i a qui faci funcions de govern, que assumeixi l’ètica de la responsabilitat com a guia de la seva estratègia i acció política. L’ètica de la responsabilitat, la que té en compte i assumeix la responsabilitat de la conseqüència dels actes i, per tant, en gradua l’execució. La política no pot pivotar en exclusiva sobre l’ètica de la convicció, la que considera lícita tota acció basada en principis, però evadeix qualsevol responsabilitat dels efectes negatius dels actes realitzats per assolir-los, que s’imputen sempre a factors externs i no a l’execució d’un principi que acaba sent una il·lusió.
Cal superar l’acció política d’aquests anys, més preocupada per l’estètica i excessivament sustentada en l’èpica. Ni la salvaguarda de la imatge pròpia, sigui personal o de partit, ni l’afany d’omplir de dies històrics l’agenda, són les respostes concretes i materials que es necessiten per fer de l’acció política un instrument per al progrés personal i social. Per a uns pot ser il·lusionant i per a d’altres decebedor, però, a la llarga, per a tothom és empobridor. Així s’evidencia quan es fa balanç del resultat polític d’aquests anys, en què no només no hem avançat en res, sinó que hem retrocedit en tot: en democràcia, en autogovern, en convivència i en cohesió.
Si observem la societat catalana veiem com les condicions materials d’existència d’importants sectors socials han empitjorat. Les dades ho certifiquen: la pobresa abraça prop de la quarta part de la població (22,5% el 2016, quan el 2008 era del 19,5%) i la desigualtat creix de manera preocupant els darrers anys, en què l’índex de desigualtat passa del 4,8% el 2008 al 5,5% el 2016 (índex S80/S20: renda del 20% de la població amb el nivell econòmic més alt, en relació amb la renda del 20% amb nivell econòmic més baix). Un escenari producte de l’acció humana no és fruit ni de casualitats ni de causes sobrenaturals. És l’atur, és la precarietat, és la devaluació salarial, és el cost de la vida, l’habitatge, els serveis… però són les polítiques les que no han actuat per corregir-ho o les que ho han provocat o accelerat.
Les polítiques fetes aquests anys, sigui per acció o omissió, que també és una opció, han augmentat les contradiccions socials. Les polítiques econòmiques, laborals i socials, les polítiques públiques i les opcions pressupostàries i fiscals han dibuixat una societat catalana més empobrida i més desigual. En les dades del 21-D no tot s’ha de llegir en clau nacional: hi ha també respostes a una realitat social. És cert que les il·lusions i les pors, totes, pesen. Però també hi ha respostes als resultats socials esfereïdors de la gestió política de la crisi: qui partia d’una posició social feble, avui està pitjor i reclama seguretats, i qui anomenem classes mitjanes, que disposa d’entorns familiars protectors, canalitza el malestar en propostes polítiques ideals. Possiblement aquestes eleccions no les ha guanyat ningú i les ha perdut tothom, perquè les cartes que es poden jugar no són les del joc jugat. Per això, cal que quan es defineixin les estratègies polítiques, cadascú sàpiga a qui i a què representa o, també, a qui no s’ha sabut, o volgut, representar i per què.
El Parlament que es constitueix el 17 de gener, amb els resultats expressats el 21-D, ha d’entomar la seva responsabilitat política, que és permetre i afavorir un govern estable i al servei de les necessitats del país, que són les de la seva gent. Ha de llegir la realitat d’una societat dividida, però sobretot empobrida i desigual. Ens cal un govern que faci polítiques, diferents de les que s’han fet, orientades a fer de la vida digna i del combat contra les desigualtats l’eix de l’acció política. Per això, caldran altres polítiques fiscals i pressupostàries, compromisos amb la protecció social i els serveis públics, l’impuls de les polítiques industrials actives i la intervenció en el control dels fraus laborals, la recuperació de la cultura de la negociació col·lectiva i el diàleg social, reforçant el paper i la funció dels agents socials corresponents. Caldran accions a curt termini, algunes ja apuntades i amb ampli suport social: renda garantida; contractació pública compromesa laboral, socialment i territorialment; inversió pública; accés a l’habitatge; educació, formació i recerca com a elements estratègics de futur; millora de la dotació de sanitat, atenció a la dependència, etc.
És evident que l’agenda política no pot obviar la realitat institucional existent. Avui tenim menys autogovern i un seguit de dirigents polítics i socials encausats penalment, alguns ja empresonats en espera de judici, com a resultat de l’estratègia política de l’anterior Govern i la seva interacció amb la posició política autoritària i recentralitzadora de l’Estat. El nou Parlament ho ha d’abordar, conscient que la unilateralitat és impossible; la unitat, necessària, i la negociació, imprescindible.
Les decisions del dia 17 són rellevants. Mostraran si hi ha voluntat o no de bastir la més àmplia unitat política per facilitar que s’obrin espais de diàleg i negociació amb el govern de l’Estat i d’interlocució política i social a l’Estat. L’objectiu no és mantenir la convicció d’uns principis, sinó assumir la responsabilitat de l’acció de govern i d’una estratègia al servei de la ciutadania, de tota la ciutadania. L’objectiu és recuperar les institucions pròpies i posar-les al servei de les necessitats de la gent i, al mateix temps, obrir el debat lliure i sense apriorismes per abordar els canvis que permetin construir una proposta de més i millor autogovern, que pugui ser àmpliament compartida, acordada i duta a referèndum de la ciutadania.
El dia 17, quan es constitueixi el Parlament, el dilema no és restaurar presidents ni donar continuïtat a processos esgotats, és recuperar la convivència, les institucions d’autogovern i la normal acció democràtica de govern al servei de les necessitats de la gent i de la societat. Que l’ètica de la responsabilitat retorni a l’àgora de la política, d’on cal bandejar la política de promeses impossibles o improbables, substituint-la per compromisos concrets, materials i mesurables per fer avançar, amb més i millor democràcia, la qualitat de vida i el progrés social.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari