Transició Justa i canvis en el mercat de Treball

Les darreres setmanes observem com un seguit de conflictes laborals travessen l’economia catalana. Són de diverses indole i motivació i apareixen als diferents sectors de l’economia. Són sens dubte una senyal d’alarma, d’alerta dels efectes socioeconòmics que poden sorgir en un context de canvis profunds que requereixen estratègies de fons per part del govern de la Generalitat de Catalunya, lluny dels tacticismes de curta volada a que ens té acostumats.

Canvi digital, canvi demogràfic i canvi climàtic estan instal·lats ja en la nostre realitat, mentre el món viu canvis geopolítics, que afecten les relacions econòmiques internacionals, trencant les cadenes globals de valor afectant el proveïment de materials i matèries primeres. Això té efectes sobre l’estructura econòmica del país i sobre les persones.

Tot i que avui la economia catalana mostra dades macroeconòmiques positives, en termes de PIB, exportació i ocupació, hi ha indicadors que evidencien febleses i desacceleracions… Les dades indiquen també que els índexs de productivitat de la nostra economia estan en la banda baixa de la UE. L’aportació del factor treball al creixement de l’economia catalana és superior al del factor capital i en conseqüència s’evidencia la disminució relativa del volum de màquines i eines per treballador i treballadora ocupat. Avui seguim competint amb salaris estancats i precàries condicions de treball, mentre tenim una economia depenent dels combustibles fòssils, matèries primeres i components tecnològics.

Les febleses de l’economia catalana té repercussions socioeconòmiques, ja que una economia basada en baixos salaris acaba comprometent el propi finançament de l’estat del benestar i la disponibilitat d’ingressos públics per abordar les grans transformacions estratègiques. Seguir competint en costos laborals no permet abordar els canvis de fons que permetin disposar d’avantatge comparativa en d’altres factors productius.

És en aquest context que hem d’analitzar la conflictivitat existent en el mercat de treball i on hem d’inscriure l’estratègia de Transició justa que ha de guiar l’acció de govern.

Avui diferents conflictes travessen el mercat de treball, tant al sector industrial, com als serveis i la construcció o el sector primari i tant el sector públic com el sector privat. Conflictes de diversa índole, derivats d’Eros i reestructuracions, d’incompliments de conveni o de negociacions bloquejades, de reivindicacions ancorades en bretxes i discriminacions o en contractacions irregulars, incompliments normatius. També trobem massa sordesa administrativa …

El sector financer convoca vaga i mobilitzacions per la negociació salarial; les treballadores de càtering de Arcasa o les de venda de catàleg de Venka a VNG, es mobilitzen contra els EROs que els deixa al carrer; el personal de Glovo a Catalunya veu com l’empresa es nega a aplicar el conveni; treballadors i treballadores de serveis públics, a l’educació, la sanitat o en l’àmbit dels drets socials, reclamen millores en les condicions de treball o la internalització, com el personal vetllador dels centres educatius o l’homologació i equiparació de les condicions laborals en diferents col·lectius en especial del tercer sector; treballadores del SAD es mobilitzen davant el bloqueig en la negociació del conveni i anuncien vaga a finals de mes; el sector de neteja viària, amb alta dependència de la contractació pública, denuncia baixos sous i forta rotació en l’ocupació i el sector de neteja d’edificis i despatxos mostra altes taxes de parcialitat, superior al 50% i feminització elevada.  Tenim un reguitzell d’empreses industrials Leitat, Celsa, Danone, Damm, Coca-Cola, Hitachi entre d’altres en conflicte pels processos de reestructuració, acomiadaments, impagaments, Eros; i al sector de la construcció amb una alta subcontractació hi ha fortes discriminacions laborals.

Són conflictes de naturalesa diversa, però tenen un fil conductor: tots externalitzen els riscos de l’activitat econòmica en les persones treballadores, que en paguen les conseqüències sense disposar de xarxes de protecció suficient ni de certeses de futur.

Una economia que veu disminuir en 2’8%  la seva Formació Bruta de Capital, segons l’informe de conjuntura laboral del Departament d’Empresa i Treball del darrer trimestre del 23, està abocada a seguir competint en baixos salaris, amb tot el que això comporta en relació a la desacceleració del consum privat i les expectatives de futur.

Els conflictes que estem vivint al món del treball, també a la pagesia, son una clara senyal d’alerta que hem d’entomar per evitar un deteriorament de l’economia en un context desacceleració general a Europa i cal insistir en les mesures d’inversió per una transformació del dels diferents sectors econòmics, sigui la indústria, l’agro-ramader, el sector serveis, el turisme o la construcció.

Per això cal accelerar les polítiques públiques que s’anticipin als canvis de fons que afecten ja l’activitat econòmica i les persones. Adequar-nos als reptes climàtics, digitals i demogràfics requereix posar en marxa tot un seguit de mesures que garanteixin la transició justa, acompanyant les transformacions amb mesures que no deixin ningú enrere i dotin de certeses i seguretats a les persones.

Avui la competitivitat en baixos costos laborals no té recorregut. Al contrari una major valoració del factor treball i el seu reconeixement com factor essencial per implementar els canvis, és fonamental tant per a l’atracció d’inversió productiva d’alt valor afegit, com per fer de motor de la demanda interna. Això implica també altres polítiques salarials i més democràcia econòmica.

En el context global l’aposta per la sobirania tecnològica i productiva es fonamenta tant en temes de sostenibilitat com de benestar i desenvolupament. La producció de proximitat té un valor afegit clau, i, sense caure en un proteccionisme industrial autàrquic, hem de promoure la relocalització industrial i canvis en els models de distribució. Per avançar ens cal energia i aigua, sòl i coneixement i qualificació professional, per possibilitar fer de Catalunya factor d’atracció inversora. Avui veiem com hi ha deslocalitzacions d’empreses que es justifiquen en alguns d’aquests elements.  

El PNI és una bona guia estratègica, tot i que cal actualitzar i donar un major impuls a la llum de l’acceleració dels canvis, en especial la crisi  hídrica, però també la situació geopolítica global que agreuja algunes tendències ja apuntades quan es va elaborar.

Però al costat del PNI necessitem actuar sobre altres factors que han de configurar aquesta Transició Justa, que no deixi ningú enrere:

L’empresa catalana ha de guanyar dimensió, no es pot mantenir una situació de minifundi empresarial, que serveix perquè les grans empreses, majoritàriament multinacionals, externalitzin tot el risc en les pimes i micropimes. El reconeixement de les PIMES requereix també l’aposta per fer-les grans, per fer-les competitives, per fer-les més cooperatives.  

La democràcia ha d’entrar a l’economia, el valor de la concertació social, del diàleg social, ha d’impregnar la lògica de l’activitat econòmica, dins i fora de l’empresa, tant pel que fa al reconeixement i impuls des de l’acció de govern de la funció del diàleg, però també des de la concertació als sectors i empresa així com en la participació més igualitària dels diferents sectors socials en el repartiment el riquesa.

Tant el servei públic d’ocupació, com el sistema públic d’ocupació, han de superar la percepció de que no és un servei públi. S’ha de garantir que qualsevol persona en edat de treballar pot donar-se d’alta com a demandant d’ocupació, sense més requisit ja que és un servei d’accés obert universal s’ha d’atendre amb qualitat tota demanda que arribi amb una oferta suficient i de qualitat d’orientació i requalificació i acompanyament. Caldrà també dotar de més recursos la Inspecció de treball pe a que sigui proactiva en tot els processos de transformació.

Cal una nova Llei de Polígons industrials, que ens permeti repensar el sól productiu, que permeti abordar la fragmentació actual i buscar grans superfícies, també fora de les àrees metropolitanes, contribuint a un major equilibri i cohesió territorial; i fer-ho en clau d’ecosistema d’innovació que posi l’activitat productiva en relació amb la població i generi sinèrgies entre producció, estudi, serveis, infraestructures, connectivitat, que hem de treballar en clau de gènere, per trencar estereotips i discriminacions ocupacionals..

Cal accelerar i impulsar l’economia circular. Necessitem ja una llei de residus, entesa com una llei recursos on utilització i reutilització de materials s’entengui també com a factor productiu de primer ordre, en clau de sostenibilitat, però també d’abastament de matèries primeres.

Cal intervenir amb visió global promovent aliances entre sectors que han de adequar-se als canvis, aprofitar la necessària transformació del sector agro-ramader i forestal, introduint la bioeconomia circular, la digitalització agrària, les plantacions agrovoltaiques i l’aprofitament forestal, per generar biomassa o els detritus animals, per fer biogàs, generant inputs que poden ser utilitzats per la industria química per generar biomaterials, al temps que aquesta es transforma juntament amb el sector energètic i la industria manufacturera, tèxtil o del metall, introduint la bioeconomia circular, els biomaterials a partir de la biomassa o la gestió eficient del residus.

Hi ha transformacions estratègiques que requereixen d’un fort lideratge del govern, també per fer de tractor des de la inversió pública d’activitats que poden atreure inversions generadores de valor afegit i d’ocupació.

Transició Justa és no deixar ningú enrere, donant perspectives i certeses de futur, amb transformacions estratègiques per avançar-nos als reptes globals i climàtics i amb mesures de major justícia social. Fer-ho requerirà un fort lideratge públic, fiscalitat suficient i justa, potents xarxes de seguretat i reforç de les polítiques de garantia de rendes i de serveix públics universals i de qualitat.

Els conflictes laborals, que apareixen com un reguitzell interminable, són l’anunci que vivim moments de canvi, són el senyal d’alerta que emplaça al govern a desterrar polítiques, projectes i estratègies que hipotequin les grans transformacions que cal anticipar ja, per posar les bases del futur i evitin la incertesa i la inseguretat. Del contrari, la simple gestió de la realitat sense perspectiva transformadora, genera desconcert i en la pràctica és un fre a l’activitat, genera incerteses i alimenta retrocessos de drets i llibertats.

21/02/2024