Conflicte social i bé comú: el malestar dels serveis públics

Un malestar perceptible recorre els serveis públics, als hospitals, a les escoles, als serveis socials o a les oficines d’atenció ciutadana. Aquest malestar afecta l’exercici professional i l’estat emocional de molts dels i les professionals que hi treballen. No és fruit de desgana o desmotivació, sinó conseqüència d’una tensió creixent entre les exigències del seu treball i les condicions reals per exercir-lo amb qualitat.

La societat actual és molt més complexa que a inicis de segle: augmenten les necessitats, els conflictes i la diversitat de situacions que cal atendre, mentre que les estructures i els recursos continuen ancorats en models del passat. Les retallades imposades fa anys van erosionar expectatives, vincles i confiances, i encara avui molts professionals treballen sota el pes d’aquella herència. El manteniment de polítiques pressupostàries restrictives ha estat incapaç de revertir la situació.

Aquest desequilibri entre les demandes socials als serveis públics i els recursos disponibles per atendre-les genera frustració. La professionalitat —entesa com la capacitat d’atendre bé i amb sentit— es veu sovint limitada per la manca de temps, de personal o d’eines adequades. El resultat és un sentiment d’impotència col·lectiva que, si no s’organitza i canalitza, pot convertir-se en resignació o en una desconnexió progressiva dels valors que donen sentit a la feina pública.

El repte que han d’assumir avui tant les organitzacions sindicals com els professionals i la ciutadania no és només reconèixer el malestar, sinó organitzar-lo de manera constructiva. Cal que els professionals defineixin conjuntament quines són les reivindicacions essencials per poder treballar bé, i que aquestes siguin concretes, negociables i assolibles progressivament. La protesta que només expressa descontentament desgasta; la que proposa, construeix. Només així la pressió sindical, professional o ciutadana pot ser eficaç i legítima.

El conflicte, com expressió d’aquest malestar, al capdavall, és un símptoma sa: la prova que encara hi ha qui creu en la seva feina, en el servei i en el sentit del col·lectiu. Si és així, el que cal no és silenciar-lo, sinó escoltar-lo amb atenció. Perquè potser, rere la seva veu cansada, encara ressona una de les poques formes de resistència real que ens queden: la defensa activa del bé comú.

El conflicte als serveis públics, com en qualsevol altre àmbit social, s’ha d’organitzar des de la proposta, exercir la pressió i la mobilització des de la unitat i amb suport social i obrir espais de negociació amb voluntat d’avançar en la seva resolució —total o parcial. Mantenir obert el conflicte per inèrcia o per càlcul no suma. Fer-ho sense horitzó ni consens només genera més frustració, desafecció i distància amb la ciutadania. La raó última de l’acció sindical i professional que promou la millora de les condicions laborals ha de ser també garantir serveis públics equitatius i de qualitat, reforçant així la dimensió del bé comú com a principi rector.

El repte principal es recuperar el sentit del bé comú com a horitzó compartit per transformar el malestar en força col·lectiva i en esperança democràtica. Per això cal gestionar la sortida del conflicte i evitar malmetre la imatge del servei públic. No es tracta només d’evidenciar, uns, o reconèixer, altres, el malestar, sinó d’abordar el rerefons que el genera, establint acords i espais de diàleg que possibilitin millorar l’exercici de la professionalitat i reforçar la imatge del servei públic.

Els serveis públics són clau per garantir drets, igualtat d’oportunitats i cohesió social,perquè la ciutadania rebi respostes de qualitat a necessitats essencials com la salut, l’educació, les cures o el transport. Quan es debiliten es reforcen les dinàmiques que volen convertir els drets en mercaderia i s’obre pas la desigualtat, la fractura social i la desprotecció de les persones.