Ángel Rozas

Ángel Rozas ens ha deixat. Estimàvem l’Ángel i per això ens vam aplegar molta gent a la sala d’actes de CCOO de Catalunya per fer-li el darrer comiat. Estimàvem l’Ángel, els valors que traspuava, pels quals va viure i pels quals va lluitar, i que vàrem compartir.

L’Ángel ens ha deixat, sí, però amb moltes ensenyances de com ser, de què fer, de què dir, de com somriure, de com ser ferm i tendre, de com ser tossut i generós. De com ser tots sense deixar de ser un mateix. En l’Ángel veiem la convicció i la dedicació de qui es va comprometre en un projecte que avui és una realitat. D’aquelles comissions obreres, fins a consolidar aquest sindicat, han hagut de passar moltes coses, i sens dubte res no passa sol, és la gent que empeny en un sentit qui acaba construint els projectes i les institucions. Entre tota aquesta gent l’Ángel hi era.

Ens agradava compartir amb ell l’espai de la memòria històrica, a la qual va dedicar esforços importants presidint la Fundació Arxiu Històric de CCOO – Cipriano García i des d’on se sentia la seva presència. Ha estat una bona feina, un bon treball, en el qual ha pogut mantenir la seva voluntat militant, el seu servei al sindicat i des d’on ha pogut parlar amb tants i tants de nosaltres.

Però el comiat de l’Ángel és també un emplaçament a seguir dia a dia, ferms i somrients, transformant allò que no ens agrada i construint els desitjos fruit dels somnis col•lectius. Potser una mica com era ell, que no ens hem de resignar, que no hem de córrer davant dels poderosos, al contrari, construïm, empenyem, per fer possible el món on volem viure, on puguem ser més lliures.

Aquest és l’Ángel que dia a dia apareixia a Via Laietana, no per ser un record de tot el que va fer, això també forma part del present, sinó per construir el present d’un meravellós arxiu històric que es continuarà bastint. I, és clar, per saludar amb el seu somriure “socarrón” i dir allò que pensava del que passava, i dir-ho clar.