Un any de reforma laboral

Fa un any el BOE publicava la contrareforma laboral (el 10 de febrer s’havia acordat el Real Decreto). La llei reforçava el poder unilateral de l’empresari i qüestionava les tuteles (judicials, administratives i sindicals) als treballadors i treballadores. En el procés parlamentari el PP va comptar amb el suport de CiU per imposar una contrareforma que afeblia el dret del treball i treia competències pròpies de Catalunya en el terreny laboral. La vaga general del 29-M del 2012 va ser la primera resposta sindical d’un procés de mobilització social que ha continuat tot aquest any generant una forta conflictivitat laboral i un augment de la judicialització. Tot indica que la conflictivitat seguirà i, per tant, la millor manera de celebrar aquest any de la llei és insistir en l’exigència de la seva reversió.

La reforma laboral no ha servit per crear ocupació ni per reactivar l’economia ni per desjudicialitzar les relacions laborals ni per fer desaparèixer la tutela sindical en els conflictes laborals. Ha servit per destruir ocupació i deprimir encara més l’economia. Per abaratir i facilitar l’acomiadament, individual i col·lectiu, i per incentivar la decisió empresarial d’acomiadar. S’ha volgut fer amb menys intervenció sindical, menys intervenció de l’autoritat laboral i menys control judicial. Els ERO han augmentat (un 71,2% més que l’any anterior a Catalunya, amb 75.000 treballadors i treballadores afectats), cosa que ha provocat moltes mobilitzacions i vagues d’empresa i sectorials, i molts judicis per defensar els drets laborals (més de 100 sentències de tribunals superiors contra ERO, més del 60% declaren la nul·litat de l’acomiadament col·lectiu i, en alguns casos, la improcedència, perquè l’empresari no ha negociat de bona fe o ha incomplert el període de consultes…). Però també s’han produït molts acords sindicals, cosa que ha evidenciat que, si hi ha causa real per a l’expedient, el millor camí és l’acord sindical i, per tant, no calia la reforma.

La reforma laboral ha contribuït a la caiguda de l’activitat econòmica i està endarrerint la sortida de la crisi. La pressió a la baixa de les condicions laborals i salarials provoca que les rendes del treball perdin pes (el 45,8%, un 2% menys que fa un any) en el conjunt de la renda nacional, cosa que incideix en la caiguda de la demanda interna, ja que la capacitat de consum de les famílies treballadores cau un 0,3%, a la qual cosa hem d’afegir l’efecte contractiu de les retallades públiques. Aquest 2013, el PIB pot caure fins al -1,7% (la previsió del Govern era -1,3). Els costos laborals unitaris (CLU) cauen un 5,8% i la productivitat no para de créixer per l’augment de l’atur. Mentre els beneficis empresarials creixen l’1,2%.

A Catalunya ja hi ha més de 900.000 aturats, una de taxa d’atur del 24% (més de 6 milions a l’Estat, el 26%). Els “brotes verdes” que anuncia el Govern no es veuen per enlloc, ja que el menor nombre d’atur registrat no es correspon amb el mateix nombre de nous contractes. L’explicació és el desànim de qui ha deixat d’apuntar-se quan exhaureix la prestació o quan no confia en la possible intermediació. I els pocs contractes nous obeeixen a l’estacionalitat de l’economia i són contractacions temporals (92%). Avui, 1 de cada 2 persones aturades ja no rep prestació contributiva. D’altres tenen subsidi. I un 38% dels registrats, ni prestació ni subsidi. En més de 113.000 llars no hi entra cap ingrés. Urgeixen solucions, com la renda garantida de ciutadania, que allunyi de l’exclusió social a qui es troba en atur i sense cap ajut. L’atur és preocupant en les dades i en la composició. Cada cop afecta més les dones. Més d’1 de cada 2 joves menors de 25 anys que vol treballar està a l’atur i més de 10.000 catalans i catalanes han emigrat a la recerca d’ocupació. Més del 50% dels aturats fa més d’un any que ho són.

L’atur, d’una banda, i l’amenaça de la pèrdua de la ultraactivitat de l’altra s’estan utilitzant per pressionar a la baixa els continguts del conveni (salari, complements, jornada, punts socials, etc.). Molts empresaris apostaven per fer caure el conveni. La forta pressió exercida pels treballadors (recordem la jornada de lluita organitzada pels sindicats el 23 de maig) ha desbloquejat molts convenis, que han mantingut la vigència, i ha possibilitat un important acord amb les organitzacions empresarials per donar continuïtat a la ultraactivitat (caldrà vetllar per impulsar-lo i aplicar-lo). A Catalunya queden encara més de 25 convenis bloquejats (afecten uns 120.000 treballadors). El conflicte per mantenir viu el conveni i els seus continguts seguirà. No es pot permetre renegociar convenis a l’empresa o el sector prenent com a base l’Estatut dels treballadors i obviar el conveni de partida, o que hi hagi condicions de treball diferenciades per a qui hi era abans del 7 de juliol i per al qui entri a treballar després. La mobilització ha permès desbloquejar moltes situacions i forçar l’acord amb les patronals. Per això, cal mantenir l’estratègia mobilitzadora, per consolidar la ultraactivitat i aconseguir millorar les condicions de treball.

L’any de reforma laboral deixa un balanç negatiu. S’ha facilitat la destrucció d’ocupació i s’han deteriorat les condicions de treball. Les rendes del treball han perdut pes en el conjunt de la renda nacional mentre les rendes del capital han augmentat la seva part del pastís. S’ha evidenciat que la reforma laboral respon a interessos de classe. L’activitat econòmica segueix caient i es dificulten les possibilitats de recuperació i sortida de la crisi. La contrareforma laboral i les retallades dels drets socials són un atac a la majoria de la població.

Però també s’està evidenciant la importància de la mobilització per aturar les agressions i canviar la lògica de la reforma. En les empreses i els sectors on l’organització sindical dels treballadors i treballadores està consolidada, allà on hi ha unitat i s’evita l’aïllament, allà on hi ha proposta i es defensa amb força i pressió, hem estat en disposició de canviar coses. La lluita per la ultraactivitat, tot i les contradiccions, està sent útil. La resignació no és una opció. Si volem canviar les coses hem d’actuar.