Recuperació, de què, a qui

A hores d’ara podem afirmar, sense ser titllats d’il·luminats o demagogs, que la crisi està sent utilitzada per accelerar el canvi en el model d’organització de la societat. Volen imposar un nou model social, on l’individualisme sustenti el paradigma que orienti totes les formes de la vida social, on les organitzacions que articulen allò col·lectiu són prescindibles i la política és sobrera. Quan a Castella – La Manxa qüestionen la dedicació retribuïda dels representants públics (la “democràcia és cara”), es pretén dir que a l’exercici de la política només s’hi puguin dedicar les elits. Quan la reforma laboral vol enllestir el caràcter general de cobertura de drets i regulador de les relacions laborals del conveni col·lectiu, volen instal·lar la individualització de les relacions laborals, per a la qual cosa disposen també de formes contractuals que faciliten la quasi “lliure disponibilitat” del treballador. Quan les retallades del Govern català a la sanitat pública vénen acompanyades de la possibilitat d’establir la “doble llista d’espera”, amb la qual qui paga pot evitar la llista d’espera i ser atès pels mateixos professionals fora de la seva jornada, en el mateix centre. Aquests són exemples d’imposicions fetes pels governs actuals amb l’excusa de la crisi. Canvis no conjunturals, sinó que es volen consolidar a la sortida.

Ara assistim als anuncis publicitaris dels governs que ens diuen que s’ha iniciat la recuperació i s’ha acabat la crisi. Rebombori interessat, ja que comença el cicle electoral i ens volen fer creure la justesa de les seves polítiques. Volen confondre el final de la recessió amb el final de la crisi. Ja que, si bé hi ha signes de recuperació de dades macroeconòmiques, la realitat és que la immensa majoria de la gent seguim sota els efectes negatius dels ajustos i les retallades i no notem cap símptoma de millora substancial. Però, a més, al costat d’aquests anuncis el Govern, tant a l’Estat com a Catalunya, insisteix a mantenir les polítiques de contrareformes i les pressupostàries, els límits al dèficit públic imposades per la Troica, que només es podran complir a base d’importants retallades en la despesa pública i deteriorant les condicions de vida i la cohesió social. La recuperació és incerta, supeditada al que pot passar en un context global on la zona euro entra en estancament i es viuen importants conflictes al món. Però, a més, és feble, ja que no s’han posat les bases d’un canvi de model productiu i mantenim els desequilibris que ens van dur a l’actual situació. Per això cal canviar les orientacions de les polítiques: en comptes d’austeritat, estímuls; en comptes de desigualtat, redistribució; en comptes de regressió en drets i llibertats, més democràcia.,

Els principals reptes socials que tenim són, ocupació, salaris i protecció social. Hem de donar-los resposta al temps que avancem en el fet de consolidar el model social basat en drets i llibertats que es volen carregar. Crear ocupació, de qualitat, que acabi amb la precarietat, i salaris que creixin, com a element redistribuidor i generador de major demanda. Per això cal reforçar la negociació col·lectiva, que és l’espai on avui podem disputar en primera instància la consolidació de la recuperació, redistribuint els guanys en termes d’ocupació i de la seva qualitat. Protecció social, especialment amb la millora de la prestació i subsidi d’atur, i establint una renda garantida de ciutadania. I defensa d’allò públic, com a garantia de cohesió social i d’exercici lliure dels drets de ciutadania. Per això necessitem una profunda reforma fiscal i una decidida lluita contra el frau fiscal i la corrupció.

La consecució d’aquests objectius ha d’anar acompanyada de canvis en les polítiques de la UE: exigir un pla d’inversions que impulsi la reactivació i la creació d’ocupació; denunciar i aturar el tractat de lliure comerç i inversions entre la UE i USA (TTIP) que s’està negociant d’esquena a la ciutadania i que pot donar fi a les regles del model social europeu. La gestió antisocial de la crisi posa de manifest la necessitat de democratitzar les institucions, perquè donin resposta a les demandes ciutadanes i rendeixin comptes de la seva actuació, perquè les lleis s’adeqüin a les noves demandes socials i desfer les regressions totalitàries amb què avui s’estan limitant drets i llibertats.

Aquests són reptes importants que travessaran els propers mesos. La inacció pot fer que la recuperació feble serveixi només als interessos d’una minoria social, que consolidi la regressió de drets i de les condicions de vida de la immensa majoria i segueixi desmuntant el model social, sense garantir la pròpia sostenibilitat de la recuperació. Que la recuperació arribi a tothom necessita l’impuls de la mobilització social i que s’obrin marcs de negociació col·lectiva i diàleg social per poder entomar les respostes als problemes reals que tenim. Sens dubte reforçar les organitzacions i la seva capacitat d’actuar serà un element imprescindible.