Aquest 11N es preveu una gran mobilització social on confluirà la Vaga General convocada per les organitzacions sindicals de classe i la mobilització social per l’habitatge impulsada pels sindicats de llogateres, moviments veïnals i diverses organitzacions socials. L’objectiu és clar, denunciar tant el problema de l’habitatge com les dificultats perquè les retribucions salarials mantinguin poder adquisitiu davant l’augment del cost de la vida, en especial l’habitatge. Fer palès en definitiva que hi ha una majoria social que exigim, d’una banda, a empresaris i patronals salaris que garanteixin les condicions materials per a una vida digne i, per tant, la suficiència per accedir a l’habitatge i fer front al cost de la vida; i d’altre, a administracions i governs, que volem que l’habitatge sigui considerat com una infraestructura social imprescindible i no com un bé d’inversió.
L’accés a l’habitatge ha esdevingut el principal conflicte social del nostre temps. Estem davant d’una fractura estructural que impedeix l’emancipació juvenil, limita la mobilitat i condemna la classe treballadora a una precarietat vital que va molt més enllà de l’àmbit laboral. Evidència les insuficiències del lliure mercat per garantir l’accés a un dret fonamental, com és disposar d’un sostre per viure, i reclama una acció dels poders públics per garantir-lo i regular-lo. El dolorós desnonament de la Mari Carmen, mentre al Congrés tombava uns decrets que pretenien introduir regulacions del mercat, va evidenciar les posicions polítiques confrontades i com la dreta imposa la defensa dels interessos dels grans grups immobiliaris i especulatius front el dret de la ciutadania. Aquest ha estat l’espurna de la indignació. La resposta social, amb les acampades a la Plaza del Sol i a la Plaça Catalunya, posa de manifest l’abisme que hi ha entre la realitat de la joventut i de moltes famílies i l’acció política, un malestar que posa el focus on toca: en la urgència de garantir el dret a l’accés assequible i a la permanència de l’habitatge.
Aquest malestar té a veure amb una realitat social i econòmica que empobreix la gent treballadora i augmenta les desigualtats. Tot i els avenços en l’SMI i en la negociació col·lectiva, el salari està perdent capacitat per garantir una vida digna, ja que una part desproporcionada dels ingressos s’ha de destinar a pagar un sostre. L’impacte del preu de l’habitatge afegit a l’increment del cost de la vida, l’energia i la mobilitat, configuren una cistella de despeses que està ofegant les rendes baixes i mitjanes i cronifica la desigualtat. Si la despesa d’habitatge es menja bona part de l’ingrés, la resta de l’economia també se’n retenteix.
Fa anys que assistim a importants mobilitzacions d’habitatge, on conflueixen diverses organitzacions socials per l’habitatge, de la PAH al sindicat de llogateres o les associacions veïnals, i les organitzacions sindicals de classe, que han anat teixint complicitats per denunciar la situació d’abús i precarietat en l’accés i permanència i per reivindicar habitatge accessible i digne. Més enllà de l’exigència d’una major i millor regulació sobre el lloguer i la protecció de les persones llogateres, vetllar el funcionament del mercat hipotecari, limitar els usos no residencials de l’habitatge i prohibir les pràctiques especulatives, les administracions s’han de comprometre a garantir el dret a un habitatge digne i estable.
Les administracions han de mobilitzar recursos i promoure mesures per crear habitatge assequible, que permeti disposar, en un període de temps raonable, d’un parc públic d’habitatge que actuï com contrapès a l’actual mercat desbocat i inaccessible per a bona part de la població. Experiències com l’impuls d’habitatge públic en règim de cessió d’ús del dret de superfície per 75 anys (prorrogables a 90) adreçat a persones i famílies treballadores amb ingressos regulars que no poden accedir al mercat lliure, la promoció del lloguer social i el suport i foment l’habitatge cooperatiu, són mesures que entre d’altres s’estan realitzant per algunes administracions municipals i que cal seguir i demanar que es repliquin arreu.
I les patronals han d’entendre que en la negociació col·lectiva es determinen les condicions per a un repartiment just de la riquesa que el treball crea i, per tant, les polítiques retributives i les condicions de treball han de garantir una vida digne i avui l’habitatge i el seu preu és un element fonamental, que ha de contemplar-se, igual que l’encariment del cost de la vida.
Més enllà de l’11N no podem obviar que estem citats el 29N a participar a les eleccions generals, on l’habitatge ha de ser un dels pilars centrals del debat electoral, al costat de la garantia dels serveis públics i de la defensa dels drets laborals i les pensions. No valen promeses buides, aquest 29N també ens juguem l’impuls o el retrocés en les polítiques publiques en general i en les polítiques laborals i socials, l’avenç o la renuncia a una política fiscal justa i pel que fa a l’habitatge si es faran o no polítiques ambicioses i sostingudes que contemplin una regulació efectiva contra l’especulació, l’impuls decidit d’un parc públic d’habitatge assequible i la protecció real davant els desnonaments.
Quan es convoca i organitza una Vaga General és perquè es vol treballar per viure i es vol més temps per viure. Avui, com sempre, garantir un sostre digne no és una mesura accessòria i disposar d’ingressos suficients per viure en dignitat no pot ser aleatori. Trencar el cicle de la precarietat laboral i vital és el fonament de la democràcia, la justícia social i la cohesió del país.
Deixa un comentari